Criteris de sostenibilitat en edificació i rehabilitació (2)

By

Per Ricard Perich i Duran

En l’article anterior vam parlar de l’arquitectura sostenible, de cicles de vida i d’obra nova i rehabilitació.

La realitat construïda de les nostres ciutats, el parc construït, afecta de manera molt considerable els impactes urbans en termes de qualitat de vida, paisatge urbà, despesa energètica, emissions, ocupació de sòl, recursos naturals, etc.

8677547105_9e5af839ae_k

La rehabilitació del parc construït ha de ser un marc d’activitat econòmica actiu que arribi de manera sistemàtica a la totalitat dels edificis que la necessiten. El creixement de les nostres ciutats va experimentar un gran impuls durant la segona meitat del segle passat i per tant tenim un parc molt envellit. Això, junt amb la manifesta manca de manteniment dels edificis, ens posa davant d’una realitat que no podem seguir obviant.

D’altra banda, i a diferència d’altres països del nostre entorn, ens trobem que la gran majoria de la propietat dels edificis és privada, i aquest fet dificulta la presa de decisions i la viabilitat econòmica de les actuacions de tal manera que podem constatar que no estem assolint els nivells de rehabilitació necessaris, ni tan sols podem establir cap tipus de programació que faci pensar que s’assoliran en un període raonable.

Així doncs, cal replantejar, més enllà de possibles subvencions, quin paper pot jugar l’Administració per INCENTIVAR i ACTIVAR la rehabilitació:

  1. S’ha d’estimular els propietaris perquè coneguin l’estat real dels seus edificis. La normativa incideix en aquest sentit, enumerant tot un seguit d’obligacions legals dels propietaris per mantenir en correcte estat el seu patrimoni.
  2. S’ha de facilitar al propietari el camí vers la rehabilitació posant al seu abast tota la informació que li permeti prendre decisions. L’Administració pot aportar estudis de viabilitat tecnicoeconòmica, gestionar projectes, pressupostos, llicències i permisos.
  3. Possibilitar l’obtenció de finançament, ajuts i subvencions.
  4. Garantir una bona gestió de tot el procés, amb l’acompanyament de particulars, comunitats, empreses i entitats.

La viabilitat econòmica de les actuacions

Els propietaris dels edificis, inclosos els de l’Administració, han de disposar de recursos econòmics per fer front a les importants despeses derivades dels processos de rehabilitació.

Les subvencions i ajuts de les diferents administracions han de ser una de les línies per assolir aquesta viabilitat, entenent que aquests recursos tenen un retorn per a les administracions (per mitjà dels impostos (IVA), aflorament d’economies submergides, generació d’activitat econòmica, reducció de l’atur en el sector de la construcció, etc.) però atesa la seva escassetat, cal utilitzar-los amb la màxima eficàcia i factor multiplicador.

A més de les subvencions disposem d’altres recursos econòmics que cal conèixer i posar a disposició dels propietaris:

energia_solar_ricard

L’energia. Cal aprofitar la rehabilitació com a oportunitat d’intervenció en sistemes energètics passius com són les façanes, cobertes i finestres, i en els sistemes actius de les instal·lacions tèrmiques, així com aprofitar l’avinentesa per instal·lar energies renovables als edificis. Aquestes millores generaran avenços importants en el confort i retorns econòmics en la facturació energètica.

La fiscalitat. Es pot actuar sobre la fiscalitat que afecta qualsevol immoble, establint incentius per a la rehabilitació amb reduccions d’impostos com l’IBI, l’IVA, impostos d’obres i activitats, transmissions patrimonials, etc.

El finançament. Cal facilitar l’accés al finançament als propietaris i especialment a les comunitats que tenen més problemes per accedir-hi, mitjançant la mediació financera i els crèdits tous.

El valor. Un edifici o habitatge rehabilitat obté un indubtable increment en la seva valoració immobiliària, i això és un factor important que cal tenir en compte en els estudis de viabilitat econòmica i en la conscienciació dels propietaris necessària per iniciar els processos de rehabilitació.

El manteniment. Fer tangible el benefici econòmic que implica tenir un habitatge ben mantingut, entenent a més que el deteriorament dels elements constructius i de les instal·lacions és exponencial i que això afecta proporcionalment la recuperació i el cost.

Imatge: Vista aèria de les plaques solars d’Espai Zero (Olot). Foto: Wattia Innova.

Sticky
Feb 27, 2019
0

Les pertorbacions ecològiques: el proper gran repte en la cura del territori

By

Per Xavier Mayor Farguell, doctor en biologia i expert en ecologia aplicada al territori i l’espai urbà

En articles anteriors hem determinat quina és la importància intrínseca de la biodiversitat en tot això de preservar els valors dels espais oberts, fins i tot del verd urbà. També com des de fa uns anys ens hem endinsat en el reconeixement i el desenvolupament d’instruments per tal d’incorporar en aquest ideari de tractament adient de l’entorn els processos ecològics, especialment la connectivitat ecològica, tot i que n’hi ha molts més.

3221335850_bf7c843abd_z

La presència d’espècies en un territori determinat s’explica per la conjuminació de diferents factors. De manera senzilla, però sòlida, són els següents:

  • Que l’espècie hi sigui present, perquè la població a la qual pertany ja es troba en aquests territori de manera prèvia, perquè hi ha arribat i s’hi instal·la (en un procés de colonització) o perquè hi és de pas.
  • Que l’espècie trobi les condicions ambientals (temperatura, humitat, pH, salinitat, etc.) que li són necessàries per poder executar el seu cicle vital completament. Cal fer notar en aquest punt que cada espècie té el seu «preferèndum» per a cadascuna de les condicions ambientals d’un lloc concret (i en poden ser moltes). Algunes d’aquestes condicions ambientals són més limitants que altres per a cada espècie, i cada espècie té les seves. Que siguin limitants significa que superats certs valors (per més o per menys) l’espècie no pot realitzar el seu cicle vital convenientment. Això pot provocar que l’espècie es torni rara, és a dir, amb un nombre d’individus relativament baix, o fins i tot que desaparegui del lloc. També cal fer notar que, fins i tot abans d’arribar al límit de tolerància d’una o més condicions ambientals, l’espècie ja en rep les conseqüències.
  • Que l’espècie trobi els recursos (nutrients, radiació solar, refugi, etc.) necessaris per completar el seu cicle vital. Cada espècie depèn d’una quantitat i qualitat de recursos adients. En aquests cas, el raonament aplicat en relació amb les condicions ambientals és similar. Així, depenent de la capacitat del territori de proveir els recursos que cadascuna de les espècies presents requereix, aquestes o bé romandran en aquest territori o bé es trobaran en una situació de deficiència biològica que afectarà la seva població, que fins i tot els pot portar a desaparèixer.
  • Que l’espècie trobi en el territori en qüestió la possibilitat d’establir les interaccions biològiques que requereix per completar el seu programa biològic (el cicle vital). Efectivament, cada espècie té al llarg de la seva vida interaccions amb altres espècies. Les té sovint per raó d’alimentació (excepte les que s’alimenten de matèria inorgànica, principalment les plantes), però també per moltes altres raons, no menys importants, com poden ser la dispersió de llavors a través d’altres espècies, les cooperacions mutuals, les simbiosis, etc. Per tant, una espècie, normalment, no pot viure sense la presència d’un determinat conjunt d’altres espècies.

Finalment, el conjunt d’espècies d’un lloc determinat on les condicions ambientals, els recursos necessaris i les interaccions estan assegurats constitueixen un ecosistema estable. Cal entendre l’estabilitat d’un ecosistema com un estat en el qual la fluctuació dinàmica dels diferents factors esmentats permet que totes o la majoria de les espècies presents en el lloc s’hi mantinguin. L’estabilitat d’un ecosistema no és un estat estacionari i amb caràcter d’immobilitat, l’estabilitat és una situació d’equilibri dinàmic i durador.

Tanmateix, a la natura passen fets inusuals que són font de canvi i que poden alterar aquesta estabilitat dinàmica, és el que anomenem pertorbacions. Les pertorbacions afecten els ecosistemes, i ho fan en major o menor mesura depenent de la seva tipologia, intensitat i durada. També diferents ecosistemes tenen diferent capacitat de resistir els efectes de les pertorbacions i, si és el cas, diferent capacitat de recuperació després d’haver-ne estat afectats. El règim de pertorbacions és especialment important per entendre que, en un lloc determinat, les espècies presents poden veure’s afectades si la pertorbació o pertorbacions alteren l’estat ecològic (condicions, recursos i interaccions) que els permet realitzar el seu cicle vital. Si l’afectació és general i important, la majoria de les espècies desapareixeran del lloc. De la mateixa manera, les espècies presents en un lloc determinat disposen de les condicions, recursos i interaccions que necessiten, però també toleren bé els nivells de pertorbació ambiental basal del lloc. I en canvi, no necessàriament els canvis sobtats de tipus de pertorbació, o d’intensitat i durada dels factors de pertorbació habituals.

Sabem que les pertorbacions hi són però desconeixem el seu funcionament i la magnitud de les seves conseqüències sobre les diferents espècies. Per tant, és rellevant i determinant conèixer més i millor quines són les diferents pertorbacions que afecten un espai. Encara ho és més realitzar estudis que ens ajudin a entendre i mesurar els efectes d’aquestes pertorbacions. No només es tracta de reduir el règim de pertorbacions sinó d’entendre’l per poder prendre millors decisions de gestió. El coneixement que tenim de tot això és baix. Cal urgentment obrir línies específiques de recerca en pertorbacions i determinar-ne tipologies, graus d’incidència i afectació.

Abordar els aspectes vinculats a les alteracions i/o pertorbacions és clau. Les pertorbacions, al cap i la fi, fan de moduladores externes que condicionen les espècies i els hàbitats. Idealment en un territori, i més si és especialment valuós, haurien de ser baixes. De fet, a la major part d’espais amb figures de protecció especial se’ls ha atorgat aquestes figures precisament perquè s’han mantingut durant molt temps amb règims de pertorbació especialment baixos en comparació amb els espais oberts circumdants. El seu valor o interès natural sovint ve d’una lectura indirecta d’aquest baix règim de pertorbacions.

Els aspectes clau per a la consecució de l’estratègia ecològica de gestió dels espais oberts van en la línia de minimitzar-ne la vulnerabilitat. Les espècies poden ser rares en un territori a causa de la pròpia ecologia però també per efecte de les pertorbacions, i l’acció humana és una important font de pertorbacions, si més no fins al moment actual. En aquest sentit, és vital determinar quin és l’encaix de les pertorbacions en la matriu o mosaic territorial on es donen.

Imatge: BRESSOL de Xavier

 

Sticky
Ene 30, 2019
0

Alarma general, climàtica

By

Per Ricard Estrada i Arimon

Fa uns dies, del 3 al 14 de desembre, a Katowice (Polònia) es van reunir els experts del món sobre canvi climàtic, per valorar l’estat de la qüestió sobre l’escalfament global.

37603231690_d97d59b7d0_zLa diagnosi que s’ha divulgat en els mitjans de comunicació és: el planeta està al límit de la contaminació produïda pels humans i res fa pensar que la situació s’hagi de revertir. Aquesta reflexió es fonamenta en les dades facilitades per l’Organització Mundial de Meteorologia (OMM), que ens diuen que la concentració mitjana de CO2 a l’atmosfera durant l’any 2017 ha estat de 405,5 ppm, xifra assolida, i conseqüentment s’albira una situació preocupant. Les alarmes s’han activat definitivament, atès que les conclusions acordades són pobres i massa obertes per fer front a la realitat de la diagnosi emesa pels científics i no acceptada per quatre estats de rellevància en la producció de combustibles fòssils.

Any 2017 2016 2015 Etapa preindustrial abans del 1750
Diòxid de carboni (CO2) en ppm  405,5 403,3 400,1 Increment de les emissions: 148%
Pel que fa al metà (CH4) l’increment, avui, de les emissions respecte a l’any 1750 és del 257%.

Com ja s’ha comentat en altres articles d’aquest blog, es produeix una estupefacció general entre la població que n’és sabedora, ja que malgrat els discursos de molts dels dirigents dels estats (amb les excepcions d’alguns que hi tenen molt a dir: EUA, Rússia, Aràbia Saudita i Kuwait, i d’altres que hi tenen molt a considerar), fa una certa esgarrifança llegir on estem i el que promet l’esdevenidor catastròfic. És cert que aquestes dades generen canvis en el nostre medi, és a dir, en el nostre ecosistema, si més no tal com l’hem conegut fins ara, i amb uns canvis accelerats que afecten i alteren el medi natural irrefutablement tant en els sòls com en les produccions alimentàries o en la qualitat de l’aire que respirem. Avui ja visualitzem que les pertorbacions meteorològiques sovintegen més del que desitgem i per això algunes empreses d’assegurances ja han iniciat reflexions sobre la conveniència de fer front a la despesa que generen els riscos ambientals no previstos, atesa la seva freqüent concurrència en el temps (l’ecosistema financer també s’altera).

Naturalment això implica establir, urgentment, nous models de planificació tant de l’ús de l’aigua com del tipus d’energia que cal utilitzar, de la planificació dels recursos alimentaris, i sobretot de la urbanització de les ciutats amb la consideració d’incorporar en el discurs la inclusió de les àrees periurbanes. Però sense deixar de banda la necessitat de posar en els projectes curriculars de totes les escoles primàries, secundàries i universitats el tema del clima com una assignatura obligada, troncal, de primer ordre.

Les dades que ens ha facilitat l’OMM, ens han fet obrir més els ulls del que hem fet fins ara i ens obliga deixar de fer debats sobre la transició energètica o sobre l’economia circular o sobre la qualitat de l’aire que respirem, i passar activament a fer canvis en el model econòmic-social-ambiental tant a nivell global com a nivell local. Això és quelcom complex, atès que el rellotge de la vida humana és molt més curt que el rellotge de la vida dels ecosistemes naturals.

Una recomanació

Per establir nous horitzons sempre és bo prendre coneixement de les històries que ens han portat a aquest daltabaix ambiental amb efectes sobre el benestar social, i és a partir d’aquest objectiu que proposo, tot aprofitant aquestes properes diades de trobades familiars, amb motiu de les festes del solstici d’hivern o del Nadal (que cadascú utilitzi la formula que més li escaigui), que regaleu i llegiu el llibre d’en Francesc Cabana, economista de prestigi amb una llarga història professional acumulada, que es titula L’agonia del capitalisme. Són 130 pàgines fàcils de llegir que permeten reflexionar sobre el que s’ha fet i el que cal no fer per redreçar el que no s’havia d’haver fet.

Avui, encara, les institucions que governen tant l’economia com la societat no han internalitzat com a bé públic el capital natural, i per això no permeten que entri en els panells de les borses de valors, ja que és un actiu financer que de moment no interessa. Aquest és el criteri dominant a les escoles de negoci, que es visualitza en el del «creixement econòmic permanent». L’ètica i la moral, fins ara, no compten en els discursos i en les resolucions jurídiques, més enllà de traslladar a la població la necessitat de fer esforços d’eficiència i estalvi energètic, sense entrar en la revisió real del sistema.

Així doncs, de moment diguem-nos: Bon Nadal i que l’any 2019 endegui els canvis necessaris sobre les maneres com hem de tractar el recurs que anomenem capital natural, per assegurar que l’alarma general climàtica hagi estat falsa.

 

Imatge de Katowice, Silèsia, Polònia (autor Max Bashyrov)

Sticky
Dic 21, 2018
1

L’Agenda Urbana de Catalunya i la proposta de llei dels espais agraris. Són el nou full de ruta?

By

Per Ricard Estrada i Arimon

Recentment el govern de Catalunya ha aprovat el document de l’Agenda Urbana de Catalunya i la creació de l’Assemblea Urbana de Catalunya. Aquests instruments seran de referència obligada per al present i el futur del país. Resulta que han de fer possible l’aplicació del compromisos presos al Memoràndum d’Entesa amb NU-Habitat, i si es fa un cop d’ull als primers documents que s’han publicat, l’Assemblea General de Nacions Unides el setembre de 2015 va adoptar formalment els Objectius de Desenvolupament Sostenible mitjançant l’aprovació del document «Transformar el nostre món: lAgenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible». Aquest document, que conté 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i 169 fites específiques a assolir l’any 2030, representa el nou règim internacional de desenvolupament per als propers quinze anys.

 

402151276_c77885c934_b

A Catalunya el plenari del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) va prendre la decisió d’elaborar l’informe «L’Agenda 2030: Transformar Catalunya, millorar el món», amb l’objectiu d’identificar els reptes estratègics que Catalunya té plantejats en cadascun dels ODS. Aquest informe (CADS, 2018) és doncs el marc en què s’insereix l’elaboració a nivell local de les Agendes 2030 com a actualització de les Agendes 21 locals preexistents.

Estem, per tant, davant d’una nova «Agenda 21» aplicada a les ciutats, atès que des del 1992 (26 anys han passat) fins avui han esdevingut moltes coses al món i especialment pel que fa a l’escalfament global, i s’ha pres consciència col·lectiva de la versemblança del creixement de la població mundial (avui d’uns 7.300 milions de persones), les seves migracions i sobretot la concentració humana en les ciutats, que es preveu que al 2050 serà del 75% de la població. Els territoris urbans ocupen el 2% del territori i generen el 80% del producte interior brut (PIB). Aquesta concentració humana i la riquesa econòmica que generen els espais urbans i metropolitans obliga a prendre en consideració accions per determinar de quina manera ha de ser el desenvolupament futur, i això s’ha de fer tant a escala global com a les ciutats. Naturalment la necessitat de recursos energètics, alimentaris, transport i de logística d’equipaments requereix un «repensar» el present immediat, però també on volem arribar per no destruir l’ecosistema (els cicles de la vida), altrament la in-sostenibilitat del planeta global i de les ciutats en particular. Si seguim com fins ara, és evident que es produirà un crec i un crac estrepitós, presumptament.

El capital natural i els ecosistemes, actualment, els tenim sobrepassats, segons ens diuen els estudiosos del tema. Aquest any 2018, de manera semblant als darrers, estem en deute ecològic des del dia 1 d’agost (aquest any ja són cinc mesos). Avui estem vivint de les rendes acumulades i/o d’esgotar les existències, i això és ben sabut per part, entre d’altres, dels professionals economistes, biòlegs i ambientòlegs. Una altra cosa és que la política i les comptabilitats treballades en les claus actuals no pugin assimilar i gestionar el paisatge en el qual estem immersos. Les prospectives sobre aquests temes no surten a les enquestes de preocupació social, però això no vol dir que no existeixin en l’ideari de la població en general, com sabem.

El Club de Roma i The Limits to Growth

Cal recordar que fa 50 anys el Club de Roma va fer un document sobre els «límits del creixement», el qual no s’ha volgut atendre ni considerar. La cobdícia humana, sembla, va lligada a la pròpia naturalesa de l’espècie i ara hem evidenciat el desastre i s’ha de fer la corresponent endreça a correcuita, si és que encara som a temps d’esmenar aquesta pàgina. Avui no és menor considerar el citat document i les reflexions expressades sobre si aquesta transformació és possible tot considerant un canvi de model econòmic. I encara més quan molts estudis sobre la resiliència no indiquen un futur prometedor.

Tot i això, hem de ser positius. És per aquest motiu que valorem favorablement, encara que sigui mitjançant l’aportació de petits grans de sorra, les iniciatives que tenim a casa nostra, com la ja indicada de l’Agenda Urbana de Catalunya, però també d’altres que no puc de deixar de considerar.

La llei dels espais agraris ja està al Parlament de Catalunya

Aquesta és una iniciativa jurídica concreta que aterra sobre els territoris rurals i té un interès molt particular en les zones periurbanes, que tenen una pressió urbanística extrema. Sorgeix d’una demanda del sector agrari de fa molts anys i que no ha estat escoltada ni feta efectiva fins ara. JA ERA HORA! Tot i que li queda encara un temps per veure la llum definitiva. Ara està al forn del Parlament, que l’ha de cuinar, polir i aprovar si s’escau, i ja veurem com queda finalment. Els interessos que hi concorren són molts i la propietat i la cobdícia són poders influencers, com es diu ara. Veurem què en queda al final. El cert és que els espais agraris són l’espai físic indestriable de l’hàbitat de la nostra sobirania alimentària, de la biodiversitat i de la preservació dels ecosistemes naturals. En definitiva, poder gaudir d’un mosaic del territori equilibrat, és a dir, un capital agrícola i un capital forestal, en definitiva és gaudir d’un capital paisatge, imprescindible per reduir el nostre deute ecològic. No fem com s’ha fet amb el deute econòmic de l’estat, que l’hem equilibrat amb el mateix pes que el producte interior brut. La nostra pervivència està condicionada per canviar, especialment a les ciutats, noves maneres de convivència i de civisme, valors que no entren en la comptabilitat del producte interior brut (PIB). Les ordenances municipals, un instrument jurídicament menor, poden esdevenir quelcom transcendent per potenciar el valor del capital natural i contribuir de manera exitosa a eixugar el deute ecològic generat.

Imatge: Sabadell de Ricard Masferrer

Sticky
Nov 27, 2018
0

La Gran Via de Sabadell i la ciutat sostenible

By

Per Antoni Font i Renom

Encara que la frase pugui semblar grandiloqüent, la lluita global contra el canvi climàtic o bé es fa des de les ciutats o difícilment tindrà èxit. Les ciutats, com a ecosistemes on hi convergeix població i per tant residència, serveis i equipaments, activitat econòmica, consum, mobilitat, gestió del sòl, etc., s’han gestionat i han funcionat, també, sota els criteris de l’obsolet paradigma de la modernitat, aquell que ingènuament, o egoistament, creia que tant els recursos naturals com la capacitat de càrrega de contaminants a la Terra era infinita.

Gran_Via_Sabadell
Avui, però, sabem que la realitat és ben diferent. L’energia fòssil no tan sols és escassa sinó que també és contaminant i afecta la salut del planeta i dels éssers que hi vivim. Que la mobilitat de persones i mercaderies agreuja encara més aquesta situació a escala global. Que els recursos naturals no només no són infinits, sinó que la seva sobreexplotació afecta els fràgils ecosistemes. Que el sobreconsum només fa que accelerar aquest model insostenible, i no només generem residus que malmeten el nostre entorn, sinó que massa sovint som incapaços de tractar-los eficientment.

El context. Val a dir que, davant d’aquesta realitat, en les darreres dècades han sorgit, i més recentment s’han impulsat, alternatives econòmiques, socials i ambientals per redreçar la situació. Des de l’impuls per part de la Unió Europa d’un model d’economia circular, aquella que vol superar la tradicional i insostenible economia lineal sustentada en l’extreure, utilitzar i llençar, i substituir-la pel reciclar, recuperar, reaprofitar i un disseny intel·ligent (ecodisseny) o, en l’àmbit del consum, fomentar el consum responsable, de proximitat, i el reciclatge, o pel que fa a la mobilitat, fomentar el transport públic i generar les condicions que facilitin la mobilitat activa, entre altres.

Malgrat tots aquest esforços en el camp de l’economia, el consum, la mobilitat o la conscienciació ambiental, cal ser conscients que aquesta transició cap a la sostenibilitat només serà possible si tenim la complicitat de les ciutats. Ciutats on avui hi resideix al voltant del 50% de la població mundial, malgrat només ocupar el 2% de la superfície del planeta, i on segons l’OMS el 2030 hi viurà el 60%. Per aquest motiu, només si els ecosistemes urbans són sostenibles, només llavors, serem capaços de combatre eficientment el canvi climàtic, perquè ja avui les ciutats són les responsables del 70% del consum energètic i de les emissions d’efecte d’hivernacle a escala mundial. Unes ciutats que són les que bàsicament acullen les classes mitjanes i riques, les que més recursos naturals i energètics consumeixen, les que més gasten, les més exigents davant dels diferents governs a l’hora de reclamar més i millors infraestructures o sòl urbanitzable. Un sòl ja d’entrada escàs a les grans regions metropolitanes i que massa sovint ocupa aquell sòl fèrtil tan necessari per a l’autosuficiència alimentària de la població urbana. Ciutats que tanmateix són també les principals generadores d’uns residus que massa sovint ni podem ni sabem reciclar amb eficiència i que contribueixen a malmetre encara més el planeta.

La ciutat sostenible, doncs, ha de ser aquella que, conscient de la fragilitat ja no tan sols del planeta sinó del seu propi ecosistema urbà, incorporarà criteris i polítiques de sostenibilitat per contribuir ja no tan sols a la lluita contra el canvi climàtic, sinó també per fomentar el benestar i la qualitat de vida de la seva població. Per tant, les polítiques de sostenibilitat en l’àmbit local se sustentaran indestriablement no només en qüestions ambientals, sinó que també en aspectes socials i econòmics. En aquest sentit, l’urbanisme hi té molt a dir i encara més a fer per transformar la ciutat, pensada i dissenyada per a unes necessitats, uns temps i un model social, ambiental i econòmic que ens veiem obligats a deixar enrere. Unes ciutats insostenibles pensades i dissenyades urbanísticament, més per als seus usos que no pas per als seus usuaris. Més per a la seva economia, mobilitat i les seves infraestructures que per al benestar i la qualitat de vida de les persones. Unes ciutats que fomentaven la segregació dels espais segons els usos, on la vorera té un rol bàsicament de protecció del vianant davant del vehicle, el verd urbà i els seus parcs i places seguia criteris més ornamentals que ambientals o el carrer es tractava més com un espai (eix) de comunicació del vehicle que no pas de socialització.

Avui, si bé les ciutats han fet, i estan fent, esforços per humanitzar-se amb solucions urbanístiques, la ciutat sostenible requerirà més solucions conjunturals, d’una veritable transició cap a la sostenibilitat, impulsant polítiques d’adaptació i mitigació del canvi climàtic. De ben segur que totes les ciutats tenen el seu àmbit d’actuació que permetrà encarar aquesta transició cap a la ciutat sostenible.

En el cas de Sabadell, aquest àmbit serà el seu principal eix viari, la Gran Via, una autopista urbana pensada a finals dels anys seixanta del segle passat i construïda a principis dels setanta, tot aprofitant l’obra de soterrament de la via del tren en el seu pas per la ciutat, que ara com ara representa el principal exponent del paradigma de la modernitat que convindria adaptar als nous temps. Una infraestructura viària, d’entre cinc i sis carrils, que ressegueix de sud a nord la ciutat, en un recorregut de sis quilometres que en l’actualitat absorbeix prop de 40.000 vehicles diaris. Una infraestructura que es podria considerar estratègica per a un temps i una ciutat que avui ja no existeix. Una infraestructura que ha passat d’estar situada en un entorn industrial, al qual donava servei, i als límits de la ciutat, per situar-se avui al bell mig d’un espai residencial, densament urbanitzat, amb una important vitalitat comercial, d’equipaments, serveis, infraestructures del coneixement o de salut, i una activitat econòmica i logística que fa quaranta anys no existia i que avui no trobem enlloc més de la ciutat. Un espai que avui divideix just per la meitat la població de la ciutat, imposa un greuge ambiental al conjunt de la població, especialment als veïns i veïnes, segrega barris, aïlla voreres, fomenta el buit urbà tot potenciant l’efecte de frontera urbana i detreu vitalitat i sinèrgies de tot un potencial no percebut.

Repensar la Gran Via, per tant, avui suposa aprofitar la seva imponent morfologia, barreja d’usos i vitalitat com una oportunitat de resiliència urbana per fer la transició cap a la ciutat sostenible. Un projecte de transformació sustentat en la pacificació i naturalització d’aquest emplaçament estratègic que ens permetrà deixar enrere un model de ciutat insostenible fent possible la ciutat sostenible tant socialment com ambientalment i econòmicament.

Imatge: Gran Via de Sabadell. Antoni Font

Sticky
Oct 24, 2018
0

Els processos ecològics: els grans oblidats

By

Per Xavier Mayor Farguell, doctor en biologia i expert en ecologia aplicada al territori i l’espai urbà

Les polítiques conservacionistes i de preservació durant anys no han incidit especialment en el millor coneixement dels processos ecològics (funcionament ecosistèmic). Efectivament, la major part del coneixement estava focalitzada força més en la composició (biodiversitat) que en la funció. Els processos són fruit d’aquesta composició i són claus per a la salut dels ecosistemes.

Collserola - Foto Jorge Franganillo

De fet, quan es treballa sobre espècies o grups biològics concrets des de la perspectiva de la conservació, es fa evident que cadascuna o cadascun tenen condicionants, variables, circumstàncies, aspectes del seu cicle vital molt importants a tenir en compte. I que cadascuna o cadascun té els seus. Així, a voltes treballem amb espècies que tenen uns requeriments molt específics que només es donen en alguns indrets o circumstàncies concrets, mentre que en canvi d’altres requereixen diversos hàbitats diferents o senzillament utilitzen un ampli ventall d’hàbitats per a fer el seu cicle vital.

També les interaccions entre espècies poden ser ben diferents en nombre o en intensitat, circumstància que pot variar i sovint varia en el temps, bé per estacionalitat o per interanualitat. Els processos temporals són molt importants i cada cop més es tenen en compte a l’hora de gestionar la conservació de la natura. Per això cal un marc de treball que ho possibiliti, que els valori i els doni cobertura.

La comprensió amb criteri de l’ecologia aplicada

Aquesta aproximació dinàmica sota comprensió i principis de l’ecologia aplicada a la conservació ens permet d’aconseguir una evolució del territori dirigida a augmentar el seu valor ecològic. De fet, ja fa temps que s’ha iniciat el procés d’aplicar aquest criteri a l’hora de gestionar espais. Per tant, s’obre l’oportunitat d’aplicar aquesta mena de tècniques a noves espècies, a altres grups biològics i, en general, al conjunt de la biodiversitat (en seria un exemple el nou Pla especial de protecció del Parc Natural de Collserola, PEPNat, aprovat inicialment el 2018).

Alguns plantejaments i criteris a considerar:

• Cal posar en valor els hàbitats continus, sobretot per a determinats hàbitats boscosos i forestals, amb importants serveis ecosistèmics. La continuïtat afavoreix la connectivitat ecològica interna de les espècies que formen aquests hàbitats. Si, a més, estan constituïts com a espais complexos i amb una bona estructuració vertical, això comporta més biodiversitat i més estabilitat dinàmica en l’ecosistema. Cal valorar aquests espais, la seva superfície i el seu equilibri respecte a espais més fragmentats.

• Però d’altra banda hi ha hàbitats molt esmicolats, sovint de superfícies relativament petites. Procurar que la fragmentació per esmicolament d’hàbitats no sigui tan gran és una opció, i es podrien generar programes d’actuació per aconseguir un mosaic similar a l’existent però procurant un menor esmicolament, és a dir, potenciant hàbitats de més superfície. Tot i així, des de l’ecologia cal tenir present que l’esmicolament en si no té per què entendre’s sempre com un gran problema. Contràriament, la fragmentació per efecte de barrera ecològica sí que pot ser un problema, ja que afecta la connectivitat ecològica (un dels processos ecològics més rellevants) de manera important.

• El procés de la connectivitat ecològica contribueix de manera determinant a la preservació de la biodiversitat i a la salut dels espais protegits. Per exemple, aquest tipus de fragmentació amb efecte de barrera ecològica en un parc natural com el de Collserola, on els problemes de connectivitat ecològica, tan externa com interna, són patents, cal evitar-lo i reconduir-lo per tal d’aconseguir que aquest procés ecològic millori en prestacions. Cal assegurar la connectivitat ecològica del territori (incentivar la permeabilitat ecològica i reduir la fragmentació per efecte de barrera).

• Des d’una perspectiva ecològica, cal que una part de la matriu territorial destini espais per tal que els processos ecològics es vegin el menys alterats i pertorbats possible. Això amb el temps possibilitarà espais amb hàbitats ecològicament madurs, espais que contindran situacions ecològiques relativament diferents, ja que les interrelacions s’hauran anat configurant i madurant en absència de pertorbacions. Cal valorar un tipus de situació ecològica de tendència a la maduresa, situació en la qual aquestes espècies i hàbitats singulars poden trobar l’aixopluc necessari per al seu manteniment. La finalitat és tenir un actiu valuós diferenciat de la resta i alhora un espai de difusió d’espècies cap a espais circumdants.

• Contràriament, aquells espais que hagin sofert alguna pertorbació important cal que s’entenguin com una oportunitat perquè es desenvolupin processos de successió ecològica en fases més inicials.

• Bona part de les situacions de vores en espais oberts són més fruit de pertorbacions a causa de les pressions dels voltants i de la manca de consideració en la decisió dels planificadors. Tanmateix, aquests ambients més perimetrals han estat valorats precisament perquè acullen altres espècies que no apareixen en un espai boscós continu.

Com aplicar els criteris, com per exemple en la revisió del planejament del sòl no urbanitzat (SNU) de Sabadell

La consideració d’aquests criteris i estratègies ecològiques ben probablement poden conduir a l’enriquiment dels processos del mosaic existent. Molt probablement la seva materialització portarà a un augment de la diversitat d’hàbitats amb canvis superficials i de la seva distribució i, per tant, també d’espècies. Això significa no tant la incorporació de nous hàbitats i noves espècies a causa d’aquest enfocament (tot i que es pot donar en algun cas) sinó una millora de la seva equitativitat, és a dir, la pauta de distribució de la seva abundància relativa.

De fet, el que s’està abordant és la idea que cal pensar la gestió del territori des de la perspectiva de millorar la biodiversitat i els processos ecològics implicats tot disminuint la vulnerabilitat i evitar els efectes sobre variables vulnerables. Per tant, amb això es reconeix que una part important de superfície del territori pot tenir una gestió relativament més activa. Ara bé, cal que la gestió es faci amb objectius que vagin més enllà dels exclusivament productius, de manera que les pertorbacions, l’afectació de la biodiversitat i els processos dels ecosistemes siguin mínims i que, fins i tot, es contemplin accions de compensació positives.

Finalment, per no oblidar-los altre cop, vull explicitar que fora bo que Sabadell, que està enfrontant la revisió del seu sòl no urbanitzable (SNU), considerés o incorporés aquestes estratègies i criteris més actuals a l’hora de posar en valor el Rodal.

Imatge: Collserola, de Jorge Franganillo

Sticky
Sep 28, 2018
0

Ciutat i natura són compatibles?

By

Per Ricard Estrada i Arimon

M’ha vingut a les mans un document que presenta un programa de gran abast que porta per títol «La nature en ville : comment accélérer la dynamique?», elaborat pel Consell Econòmic, Social i Ambiental francès (CESE), que és l’assemblea constitucional consultiva sobre els afers ambientals de la República. El document porta la data de 18 de juliol de 2018, per tant recent i que considero d’un gran interès, perquè hi podem veure una proposta assenyada de gestió d’una dinàmica de canvi per implementar el capital natural de la biodiversitat a les ciutats.

Convenant of Mayors event picture.

Covenant of Mayors event picture.

El document en qüestió és llarg, 89 pàgines, i el que considero d’interès és l’aportació de 22 propostes, preconitzacions, per accelerar la naturalització de les ciutats, que considera estructures vitals per minimitzar o reconduir la plaga que ens persegueix en el nostre present i futur, com és tot el problema de l’escalfament global.

És bo valorar el fet que gaudir d’un actiu de capital natural és fonamental per a la seguretat i per a la salut a les ciutats i òbviament per a la ciutadania. Per descomptat! Ara la República Francesa, amb aquest document, vol donar un pas més i posar l’accent sobre el desenvolupament cap a la biodiversitat a les ciutats i pobles. Alerta!, que això comença a tenir una certa volada, i ja se sap: no passa res fins que algú comença a fer documents i «fulls de ruta» que planifiquen un present/futur a llarg termini, com és el cas del document elaborat pel CESE.

No és nova aquesta iniciativa d’involucrar les ciutats en el problemes de la sostenibilitat i el medi ambient. I això passa perquè les estructures dels estats, com s’està demostrant, no són capaces de donar-hi una resposta adient i responsable. Molts pensem que solament des de les ciutats i pobles i l’aplicació del principi de la subsidiarietat es poden afrontar aquests reptes. De fet, des de començaments d’aquest segle hi ha hagut veus que des d’algunes institucions internacionals han liderat la conveniència de fer front al nou paradigma ambiental amb noves eines i models més àgils administrativament i han arribat a la conclusió que les ciutats i les regions hi tenen un gran paper. Així, tenim com a exemple molt consolidat, en aquesta línia, i que fa referència al mateix tema, la iniciativa europea del Pacte d’Alcaldes pel Clima i l’Energia, que va iniciar el seu camí ara farà 10 anys, el 2008, i a dia d’avui han signat el compromís amb el Pacte més de 53 països i s’hi han adherit més de 7.755 autoritats locals. Això representa uns 252.629.868 habitants. L’objectiu és tan important que ha sobrepassat el mapa de la UE.

És per això que suscita tant d’interès el camí emprès, tot sabent la diagnosi del creixement demogràfic previst cap a l’any 2050, que preveu que el 75% de la població mundial estarà ubicada en entorns urbans.

Per no allargar més l’atenció sobre aquest document rellevant m’atreveixo a concloure aquest comentari amb el text de les conclusions, que el CESE anomena Avis, tota una manera d’advertir de les propostes des del respecte no impositiu.

Conclusió del document

El concepte de natura a la ciutat actualment es vehicula cap a aconseguir una forta dinàmica de ciutats «millors», amb efectes positius sobre l’ecosistema i la qualitat de vida de l’ésser urbà, el qual cada cop està més identificat i reconeix aquests corrents de pensament.

Això planteja noves qüestions als actors (professionals i ciutadans) pel que fa a l’edificació, al paisatge, al medi ambient, als entorns científics, a la planificació urbana, als electes que han d’aprendre a treballar junts per crear una ciutat amable, resistent i sostenible. La ciutat esdevé progressivament una palanca d’aquesta evolució per exigir una millor qualitat de l’espai públic i la participació social en la seva restauració.

No es tracta pas que les ciutats donin suport a una «naturalesa coartada», sinó de prendre decisions per al desenvolupament d’una naturalesa eficient en termes de biodiversitat, salut, benestar i la lluita contra els efectes de l’escalfament global.

Aquest avís, del CESE, per les seves diverses recomanacions, pretén accelerar aquest moviment mitjançant la identificació de les zones més adients. Per ser eficaç, respecte als projectes, que s’han de basar en un enfocament integral i sobre l’ecosistema, cal dir que aquest ha de reunir diverses capacitats, que afecten tant els actors públics com els privats, per tal de construir un element estructurador de naturalesa urbana.

Encara més, si és dona un context d’expansió urbana, augmentant l’artificialització i densificació de les ciutats. L’aplicació d’aquesta política és sovint complexa en la mesura que representa una solució particularment apropiada per a les qüestions del medi ambient urbà. Ha de ser presa amb decisions polítiques proactives en tots els nivells de govern, per tractar de reconciliar «natura i ciutat» en benefici dels seus habitants.

(Traducció lliure de l’autor de l’article)

 

Sticky
Sep 04, 2018
0

La biodiversitat com a valor essencial per construir territori

By

Per Xavier Mayor Farguell, doctor en biologia, expert en ecologia aplicada al territori i l’espai urbà

La dimensió del valor de la biodiversitat

En un plantejament estratègic de comprensió i visió del món diferent a l’actual i al preexistent, assegurar la conservació de la diversitat biològica és un dels objectius essencials determinats. Això significa el reconeixement exprés que totes les espècies biològiques són un valor patrimonial intrínsec de la vida a la Terra, un món de possibilitats, i que per això han de ser preservades. També que la preservació no ha de ser entesa com un blindatge ni com un aturar el temps, sinó com un respecte a les existències i als processos de la vida, i tenir cura d’aprofitar-los sense exhaurir-los o simplement conviure-hi. Així, doncs, l’objectiu essencial estableix com a objectes de la preservació «totes les espècies biològiques». Però no només considerades una a una, que també, sinó en el context de relació, en l’espai i en el temps, entre elles i l’entorn. Aquesta és la veritable dimensió en la qual cal observar la diversitat biològica i la corresponent transcripció en accions concretes de la interacció amb elles. L’acord en això és en aquest moment més aviat de consens.

14550459587_7989aa1e0b_zLa conservació de l’entorn, fins fa poc, es basava (i encara ara s’hi basa en gran mesura) en el manteniment d’àrees naturals protegides (habitualment les menys pertorbades antròpicament) i a tenir cura d’un nombre, més o menys alt, d’«espècies protegides». Tanmateix, aquest plantejament presenta molts buits i contradiccions i no n’assegura un correcte tractament. És per això que les mesures a considerar han d’anar molt més enllà. Primer, cal establir un marc conceptual i estratègic sòlid i, segon, cal establir els objectius principals i les accions oportunes per assolir-los.

Una conservació des del coneixement, amb dades objectives

Per afrontar això amb garanties, necessitem saber quina diversitat biològica tenim. Efectivament, una de les mancances importants que hi ha actualment en matèria de coneixements útils per a la planificació i la gestió de l’entorn és la falta de bona informació referent a la diversitat biològica. Però encara més, ens cal saber millor quin desconeixement tenim i què cal fer per cobrir aquest dèficit. Ens cal per poder interioritzar clarament que qualsevol decisió en matèria de conservació, però també en matèria territorial i ambiental, s’ha de posar en relació amb aquesta biodiversitat. Però cal fer-ho de manera oberta a possibles canvis que l’acompanyin i això ens indicarà el camí a seguir sobre com actuar per mantenir-la.

També cal que la població comprengui que entendre la biodiversitat com un actiu immòbil no és coherent amb la seva naturalesa. Cal entendre-la com un actiu viu i mòbil, és més sòlid. Hi ha aspectes de les espècies que conformen la biodiversitat d’un lloc que no es poden controlar i, a més, no té gaire sentit procurar controlar-los. Però sí que pot tenir sentit procurar noves situacions que afavoreixin la biodiversitat existent per tal que funcioni millor.

En general, cal suposar que moltes espècies i sistemes ecològics no tenen una situació de vulnerabilitat important. Per a aquestes espècies i sistemes ecològics, que de fet són el gruix de tots els elements ecològics del territori, caldrà optar per actuacions bàsicament preventives. Ben al contrari del que sovint es dedueix i s’argumenta per desconeixement de la seva naturalesa i valor; si no són vulnerables, perquè tenir-les en compte?

Tanmateix, moltes espècies comunes han passat a rares, és a dir, poc abundants.  A la natura hi ha espècies rares a causa del seu cicle biològic. Però d’altres han esdevingut rares molt sovint per causes antròpiques (destrucció dels seus hàbitats, modificació de les condicions i recursos que els calen, interrupció del seu cicle biològic, enverinament directe o difús, fragmentació de les poblacions per efecte de barrera, etc.). Per a moltes espècies comunes, doncs, l’únic que cal és planificar i ordenar considerant les existències, els requeriments i la dinàmica de les seves poblacions i minimitzant les pertorbacions. Cal, doncs, subvertir la situació i procurar no afectar de manera irreversible un valuós patrimoni.

Tot i que les tendències actuals van en el sentit comentat (protegir la diversitat biològica general), hi ha espècies que per haver estat especialment pertorbades o perquè són rares (en sentit ecològic), mereixen un tractament específic. Es tracta d’espècies en situació vulnerable per a les quals cal dissenyar les accions de preservació més oportunes i actives.

De fet, la conservació ha estat bàsicament centrada precisament en la protecció d’espècies vulnerables, per la qual cosa els efectes de l’activitat territorial han repercutit més àmpliament en les espècies menys rares o vulnerables. Però com he dit, el sistema de preservació no està dissenyat per posar el focus en aquestes espècies. Els processos de banalització territorial que s’han expressat amb força les darreres dècades comporten la simplificació real o potencial dels ecosistemes. Així doncs, ens hem de preguntar: estem generant un problema important en l’actiu de biodiversitat que de moment no podem copsar en la seva dimensió real?

 

Sticky
Jul 25, 2018
0

L’aigua, el bé públic no reconegut

By

Per Ricard Estrada i Arimon

Canonades, mines, sèquies, basses, pous, dipòsits, embassaments, rescloses, ponts, escales de peixos, canals, col·lectors, depuradores, dessaladores, bombes i sensors electrònics són les principals infraestructures que l’enginyeria ha proposat per assegurar el subministrament de l’aigua a les nostres llars, a la indústria, a l’agricultura o per salvar la connectivitat de les espècies.

water-1154080_1920Com es pot avaluar el ventall és força important, però això no és tot, la legislació que acompanya l’aigua és molt més voluminosa, atès que des de sempre la història ens recorda referents sobre texts legals que pretenen regular el bon ús d’aquest recurs de vida. Un veritable actiu del capital natural.

Avui, l’aigua encara genera molts maldecaps a les persones que no en disposen de manera ordinària, que arreu del món són 3 de cada 10, és a dir, 2.100 milions de persones. Afortunadament, això no passa a casa nostra, tot i que algunes coses es poden encara millorar, tant pel que fa a l’eficiència de la xarxa (un 30% d’ineficiència) com al bon ús del líquid de la vida. Les administracions locals, com els ajuntaments, hi tenen quelcom de responsabilitat, perquè rau en l’ajuntament vetllar pel proveïment i per la qualitat de l’aigua i pel servei de les infraestructures que fan possible que el consumidor en pugui gaudir.

És per això que en aquest breu article vull posar l’accent sobre la necessitat d’elevar a bé públic la garantia de tenir accés a aquest recurs, però per a això cal introduir aquest concepte (bé públic) a la sacrosanta Constitució, a l’Estatut i a les ordenances municipals. D’aquesta manera es podrien impedir situacions d’exclusió social que es presenten en els nostres entorns, malgrat la discreció informativa que no les visualitza. Altrament, les accions per esmenar les disfuncions socials són un afer d’atenció dels serveis assistencials i no una aplicació de drets.

Definim el bé públic com aquell bé del qual no es pot excloure cap consumidor del seu consum. En conseqüència, si un consumidor pot consumir una determinada quantitat del bé, idèntica quantitat l’ha de poder consumir qualsevol altre consumidor.

Finalment, adjunto unes dades que ens poden ajudar a prendre consciència d’un debat que hom té descuidat, tant pel que fa als consums, com de qui els fa i per a què. Són dades globals que poden desdibuixar casos concrets dels consums dels diferents sectors econòmics i dels usos domèstics.

grafic_01_us_aigua

grafic_02_us_aigua

Distribució de l’ús de l’aigua per sectors

A Catalunya, si fem una anàlisi de cada comarca, pel que fa als consums, veurem que són importants i si ho concretem per municipi dins de cada comarca, també. És per això que l’acció dels governs municipals és cabdal per estimular l’ús del recurs ajustant el consum a les necessitats racionals, tot recordant que la demanda s’ha d’equilibrar al màxim a la capacitat de l’oferta (que no és infinita) i que la tecnologia no fabrica aigua, solament en fa possible la disponibilitat. La fiscalitat municipal negativa és una eina, però hi ha altres mètodes a considerar, com l’ús dels senzills estalviadors d’aigua o el cartell disposat a l’aixeta que ens recorda que l’aigua és un públic, en positiu, perquè altrament hauríem de dir que no és un bé privat, que seria quelcom incomprensible, oi?

Que tinguem un bon estiu!

Sticky
Jun 29, 2018
2
Página 1 de 3123