Capital Natural

La construcció amb fusta

By

Per Ricard Perich i Duran

La construcció amb fusta aprofitant les tecnologies de producció i mecanització actuals és una alternativa real i suposa un canvi de paradigma en el sector de la construcció.

Construccio_amb_fusta

A diferència dels materials habitualment utilitzats en la construcció (acer, formigó, morters, materials petris, alumini, plàstics i altres materials derivats del petroli, etc.), que requereixen grans quantitats d’energia per a ser transformats i transportats, la fusta és un material lleuger, fàcil de transportar i processar, i té un balanç negatiu de gasos d’efecte d’hivernacle. És un embornal natural de CO2, és biodegradable i no genera residus tòxics al medi ambient quan arriba al final de la seva vida útil.

Recuperar la utilització de la fusta com a material estructural i constructiu ajuda a mobilitzar la fusta dels boscos, a fer-ne un aprofitament ordenat i responsable obtenint-ne els recursos fusters, garantint la seva sostenibilitat i evitant els problemes derivats de la manca de gestió com els incendis forestals. La fusta i els seus productes derivats han de procedir de boscos gestionats de manera sostenible.

La utilització de les tecnologies actualment disponibles des de l’obtenció de la fusta, els seus tractaments industrialitzats d’assecatge, serradores, assemblatge, etc., així com el control numèric de precisió mil·limètrica en el disseny i mecanització ofereixen un nou ventall de solucions constructives i estructurals.

Els laminats, contraxapats, els sistemes entramats, la fusta laminada encreuada o CLT (cross laminated timber), etc., han aportat noves possibilitats reals per a vèncer la desconfiança tradicional en la utilització de la fusta com a element estructural (anisotropia del material, desconeixement, falta de normatives, etc.). Actualment és un material certificat pel que fa a les seves propietats i el seu origen sostenible.

El preu de la fusta és alt si es compara amb altres materials destinats a la resistència estructural com l’acer o el formigó, però cal posar en valor en el cost global de la seva utilització altres factors que faran que el seu ús sigui viable en termes econòmics: la planificació logística, la prefabricació, la pràctica inexistència de residus d’obra, la reducció de terminis, la reducció d’accidentalitat, la reducció de costos en la fonamentació, etc.

La fusta ha estat el material utilitzat durant segles per a la construcció i les estructures, i el seu ús ha estat substituït per altres materials durant dècades. Cal recuperar l’ús de la fusta incidint en els seus avantatges, vistos els requeriments normatius i mediambientals actuals:

És un material natural, recuperable, renovable i reutilitzable.

És biodegradable i es pot aprofitar el seu poder calorífic com a biomassa (en els residus de producció o final del cicle de vida).

Té una gran lleugeresa i una relació resistència/pes excepcional.

És confortable, higroscòpica i transpirable, aporta calidesa, textura, color i aroma.

És saludable en el seu estat natural, tot i que s’ha de vigilar amb l’ús d’adhesius, vernissos i productes biocides.

Té un consum mínim d’energia necessària en el seu procés de transformació.

És durable i, aïllada dels agents que la poden degradar, pot estar en servei durant segles.

Permet solucions arquitectòniques amb grans llums i grans alçades.

És segura enfront dels incendis, ja que crea una capa carbonitzada a la superfície com una autoprotecció natural que manté les propietats mecàniques de la zona no carbonitzada.

És un bon aïllant tèrmic, ja que permet reduir el consum energètic en climatització.

Té una bona absorció acústica, perquè redueix la reverberació en l’interior dels edificis.

Construcció ràpida, neta i industrialitzada.

Sticky
Oct 30, 2019
0

Declaració de l’IEC a favor d’un model sostenible d’usos del territori

By

Per Ricard Estrada i Arimon

L’Institut d’Estudis Catalans ha fet una declaració a favor d’establir a Catalunya un model sostenible sobre els usos del sòl, altrament anomenat «territori». És el moment de dir prou al desenvolupament a través dels recursos naturals, que encara alguns prediquen que són infinits. Certament patim, tots, un desgavell ambiental de difícil reconducció cap a l’estabilitat i, més difícil encara, cap a la disminució dels seus efectes.

26068785633_dee68bea62_cAquests darrers dies ha esclatat l’obertura de sancions a l’Estat espanyol per l’incompliment de la Directiva europea sobre la qualitat de l’aire que respirem, una qüestió que té greus efectes en la nostra societat, amb més de 400.000 persones mortes, prematurament, per aquesta causa a tot Europa. 9.000 a l’Estat. El model de desenvolupament de l’economia global ens porta, entre altres conseqüències, a patiments de la ciutadania per qüestions de salut. La qualitat de l’aire que respirem, així com la qualitat dels usos del sòl i de l’aigua, són elements estructurals i és important que ens plantegem quin ús en fem actualment i si cal seguir per aquest camí. Encara podem revertir la situació. No podem perdre més temps amb estudis i debats. És hora d’arremangar-nos i posar-nos a fer feina (legal/jurídica, física, econòmica, social) sobre la mobilitat, la producció i el bon ús dels recursos naturals, amb concertació i amb ple sentit de la importància del valor del capital natural.

La declaració de l’IEC diu:

L’Institut d’Estudis Catalans manifesta la seva preocupació per l’activació en diverses comarques del Principat de nombrosos projectes de desenvolupament urbanístic que incideixen sobre el medi ambient, el paisatge i la qualitat de vida dels seus habitants, i demana a totes les administracions amb competències en la gestió del territori que impulsin urgentment mesures efectives per a afavorir un urbanisme sostenible i aturar les iniciatives que no compleixin estrictament els criteris de preservació del medi ambient, del paisatge i dels valors socials i culturals que hi són associats.

Des de diferents punts de vista, la Costa Brava, la Costa Daurada, els Pirineus o altres indrets de la Catalunya interior —per esmentar només alguna de les àrees afectades— han ultrapassat la seva capacitat de càrrega, i qualsevol nou impacte sobre els recursos disponibles significa un risc per a la sostenibilitat ambiental i l’equilibri del territori. És especialment preocupant el cas de la Costa Brava, on als problemes esmentats s’afegeix l’amenaça a un model turístic de qualitat i, en conseqüència, a la base econòmica que el sosté.

Sembla que la destrucció del patrimoni natural i paisatgístic i el desenvolupament urbanístic desordenat són incompatibles amb la recent candidatura de la Costa Brava perquè sigui declarada Reserva de la Biosfera, que identifica territoris on l’activitat humana es desenvolupa amb criteris mediambientals i ecològics.

Alguns d’aquests territoris, a més, pateixen inundacions d’una manera recurrent. La urbanització indiscriminada de les zones inundables incrementa el risc tant per a la població com per a les infraestructures i els béns afectats, i pot posar en perill vides humanes i augmentar les pèrdues econòmiques.

Coneixem bé la importància del capital natural, patrimonial i social, que es veu de nou en perill per actuacions en el territori, l’urbanisme i la mobilitat que no són sostenibles. El patrimoni cultural de Catalunya està també indissolublement lligat al territori i al paisatge. Per això afirmem que cal protegir tant el patrimoni natural amenaçat com el patrimoni cultural, que n’és inseparable, de projectes que generen uns suposats beneficis econòmics. A més, sovint es pretén construir nous polígons industrials en zones on ja n’hi ha sense ocupar, o augmentar l’espai urbanitzable programat no gaire lluny d’on hi ha nombroses parcel·les sense edificar.

La Generalitat de Catalunya ha establert recentment moratòries en la tramitació de llicències d’obra nova i la tramitació d’instruments de planejament i gestió en alguns projectes en el litoral gironí. Celebrem aquestes moratòries com un gest adequat atesa la urgència d’aquest problema, però són insuficients per a garantir la protecció de tot el patrimoni natural i humà en perill. És del tot necessari que el nou Pla Director Urbanístic en què s’està treballant sigui valent en la promoció d’un model sostenible d’usos del territori i que es basi en l’estalvi de l’ocupació del sòl, el compliment estricte de la legalitat urbanística i la protecció del medi ambient i del paisatge.

Espero que haguem tingut un bon estiu i que els propers mesos comencem a veure canvis reals, que ens costaran d’assumir, però seran necessaris.

Seny i enteniment!

Foto: Calella de Palafrugell. Miquel Fabre

Sticky
Sep 28, 2019
0

Energia nuclear ara per ara: no, gràcies!

By

Xavier Mayor Farguell, doctor en biologia i especialista en estratègia ambiental

Em barrina des de fa temps escriure un article sobre la bondat de l’energia nuclear. Hi penso altre cop arran d’aquest fatídic aniversari per a tots i per a un país, el Japó, que ha percebut de manera cruel i dura els efectes d’aquesta energia. Efectivament, encara té ben viu el record d’haver rebut les dues úniques bombes nuclears llançades en una guerra. Els Estats Units van llançar, el 6 i el 9 d’agost de 1945, respectivament, dues bombes atòmiques contra les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki. El resultat immediat: més de dos cents mil morts entre les dues, i un dolorós seguit de malalties, sobretot cancerígenes, i malformacions en persones durant anys i anys. Això sí, sembla que des d’aleshores cap més bomba nuclear ha estat emprada en una guerra, si més no oficialment

Sí, la població del Japó va tenir l’escabrós privilegi de veure truncada la confiança en la vida i viure abans que ningú l’inici de «la fi del món tal com el coneixíem». I tot esdevingut en dos breus instants, dos instants tan tràgics com innovadors en la trajectòria humana. Segurament res fins a aquell moment havia provocat un canvi tan gran en tan poc temps. I, tanmateix, empesos per una «desraó», el fet va continuar amb una escalada de treballs (em nego a anomenar-los «recerca») per tal de millorar la producció d’armament nuclear i també, i ben relacionada, la producció d’energia nuclear.  

48205473026_650c9657b5_oL’escalada de treballs o proves per al proveïment d’armes nuclears passarà de ben segur a la història com un pèrfid, gravíssim i caríssim joc (en dic «joc» perquè tot plegat té un rerefons intel·lectual digne, sent benvolent, de la infantesa més que de la maduresa) fruit d’una mentalitat d’època anacrònica i inconsistent. Tan anacrònica i inconsistent com les solemnes afirmacions del president Truman sobre l’atac nuclear a Hiroshima: “Els japonesos van començar la guerra des de l’aire a Pearl Harbor. Ho han pagat multiplicat per molt. I el final no ha arribat encara. Amb aquesta bomba hem afegit un nou augment en la destrucció revolucionària i per complementar el creixent poder de les nostres forces armades (…)». I pontificà: «Si no accepten les nostres condicions, poden esperar una pluja de ruïna des de l’aire, l’estil de la qual mai s’ha vist en aquesta terra». Efectivament. Declaracions com aquesta avui en dia, i fetes per un desconegut, ens farien pensar, més que en el president d’un país seriós, en un Anders Brevik qualsevol, si és que n’hi ha de qualssevol.

L’escalada nuclear ens va posar els hàbitats d’aquest planeta en una situació de risc immens. Diverses generacions van haver de conviure amb aquesta gris perspectiva. Però encara més, per aconseguir desenvolupar-la es van fer, en superfície o sota terra, un total 2.053 proves nuclears del 1945 al 1998. Conseqüentment, devem a països com els Estats Units (1.032), l’antiga Unió Soviètica (715), França (210), la Xina (45), el Regne Unit (45), l’Índia (4) i el Pakistan (2) que ens hagin proveït d’un bon grapat de radiació addicional al planeta per a tots nosaltres i els nostres fills, i d’uns quants centenars de quilòmetres quadrats en els quals és millor no acostar-se. Tot i així, hi ha població més directament afectada. França va fer les seves 210 explosions nuclears no precisament a la França europea sinó a la Polinèsia i Algèria, i van afectar com a mínim 150.000 persones. I els governs dels Estats Units van «compensar» les persones que vivien properes als llocs on es feien les proves. 

L’energia nuclear també ha experimentat —mai més ben dit— un gran desenvolupament, que no maduració o evolució. Tristament no n’hi va haver prou amb l’accident de Txernòbil (abril de 1986), que més recentment altre cop el Japó va ser sacsejat profundament a causa de l’energia nuclear. Un devastador terratrèmol i tsunami va colpejar el país i el va portar a una crisi de la planta nuclear de Fukushima (2011), que donà lloc a una molt important contaminació radioactiva del medi ambient, tant terrestre com marí. 

Amb el rerefons colpidor dels successos de la central nuclear de Fukushima, el paradigma de la tecnologia de l’energia més cobejada i moderna, avalada per institucions, entitats financeres i enginyers, a banda de ben protegida pels diferents «consells nuclears» (de dubtosa independència i transparència i encara menys dedicació prioritària al bé comú), va fallar altre cop davant d’allò que se sabia que era del tot probable: un terratrèmol al Japó! Vull recordar que les autoritats japoneses, ben aclaparades per les circumstàncies, van classificar inicialment els fets ocorreguts a Fukushima en el nivell 4, després en el 5 i més tard en el 7, segons l’escala internacional de successos nuclears i radiològics (INES). La qual cosa només denota o desconeixement del que estava passant o agreujament inesperat o manipulació dels fets, tot prou negatiu per a la seguretat de la gent. 

A més, la disposició de la central, com tantes altres al món, no era bona respecte del risc, potser sí per altres raons. Ara ho saben els milers de persones que vivien en un radi de 30 km de la central o, fins i tot, els habitants de Tòquio, situada a uns 300 km de la central i amb 10 milions d’habitants no evacuables, que va veure augmentats els nivells de radiació quatre dies després de l’accident. A Fukushima tot sembla que va venir a causa que aquestes instal·lacions, les més segures i avalades per enginyers que apliquen la millor tecnologia segons se’ns repeteix a cada episodi funest, es van quedar sense llum. La meravella de la tecnologia capdavantera de l’energia es va ensorrar per falta d’energia que fes bombar aigua per refredar la central. Sembla una broma! Per cert, una aigua que quedarà contaminada per segles allà on vagi a parar. 

En tota aquesta crisi hem pogut veure com dirigents de països importants han manifestat que cal replantejar-se els respectius programes nuclears. Paradigmàtic és el cas de la senyora Merkel, que poc després de donar per finalitzada la moratòria nuclear del seu país, i empesa per la eufòria desarrollista dels darrers anys (tot ben curiós!), després de l’accident va tornar a congelar-ne el desplegament, en una actitud política de manual en cas de desastre nuclear: dir que tot s’atura, que tot es revisa i que s’exigirà més, i deixar passar temps per tornar-hi. 

Tanmateix, encara hi ha qui es mostra resolutivament valent davant de tan poca clarividència, tan poca responsabilitat, tan poc valorar la vida de la gent. Amb la permanent incertesa al voltant de les causes i els efectes de la catàstrofe nuclear a Fukushima, l’aleshores primer ministre japonès, Naoto Kan, durant el 66è aniversari del llançament de la bomba atòmica a Hiroshima, va afirmar: «reflexionaré sobre el mite de la seguretat de l’energia nuclear» i es va comprometre de manera clara i senzilla a eliminar les centrals nuclears del seu país i a trobar una solució perquè la societat no en depengui. Igualment l’alcalde de la ciutat, Kazumi Matsui, va qüestionar altre cop la política energètica del seu país i va posar èmfasi en la «tremenda ansietat que genera l’actual amenaça de la radioactivitat» a Fukushima. Per fi polítics valents i amb sentit comú, amb estimació pels seus. I si algun incrèdul i desconfiat no els creu, això no invalida res del que he dit de fons.

De fet, fins avui de les poques coses per a les quals ens serveix l’energia nuclear en positiu i sense tant de risc és per a la medicina i la ciència, i aparentment no sembla que les proves nuclears siguin imprescindibles per desenvolupar-les.

Complements

1- L’artista japonès Isao Hashimoto ha creat un mapamundi visualitzador —un comptador— on es reflecteixen les 2.053 proves nuclears que han tingut lloc entre 1945 (EUA) i 1998 (Pakistan). Deixa fora les presumptes proves nuclears de Corea del Nord de l’última dècada ja que no disposava d’informació fiable.

2 – És bo que el lector entengui que el perill de l’energia nuclear no només radica en la invisibilitat de la radiació i en no tenir antídot sinó, principalment, en la vida mitjana dels àtoms radioactius, és a dir, el temps que estan afectant negativament el medi i les persones. Hi ha elements radioactius de vida mitjana baixa però també de molt llarga. Així, per exemple, la vida mitjana del fòsfor 32 és de 15 dies; la del samari 151, de 90 anys; la del carboni 14, de 5.730 anys; la del plutoni 239, de 24.000 anys; i la de l’urani 235, de 700 milions d’anys. L’Agència Internacional de l’Energia Nuclear (IAEA) classifica els residus nuclears segons categories en funció de l’activitat o de la dosi de radiació que emeten, sense explicitar el temps que estaran emetent-la.

Foto: Central nuclear d’Ascó. Foto Calafellvalo

Sticky
Ago 30, 2019
0

El dia de la biocapacitat de la Terra

By

Aquest any 2019 ha estat el dia 29 de juliol.

Solament per donar-vos l’enllaç del Global Footprint Network : https://www.overshootday.org/

Que després de llegir i capbussar-nos dins de la pàgina web, en sapiguem treure nous comportaments.

Anotació 2019-07-31 154854

Sticky
Jul 31, 2019
1

Tallar un arbre és un delicte? Dues propostes

By

Per Ricard Estrada i Arimon

La proposta d’allà 

Cal posar ordre al desordre del capital natural. Amb aquest objectiu el Ministeri de la Transició Ecològica i Solidaria de França ha elaborat un document: Plan biodiversité, elaborat pel Comité interministériel biodiversité, el qual es va fer públic el passat 4 de juliol de 2019. Un document de 28 pàgines en el qual es marquen sis línies de treball.

1.- Reconquerir la biodiversitat en els territoris.

2.- Construir una economia sense contaminació i amb poc impacte sobre la biodiversitat. 

3.- Protegir i restaurar la natura en tots els seus components.

4.- Desenvolupar un full de ruta europeu i internacional ambiciós per la biodiversitat.

5.- Conèixer, educar i formar.

6.- Millorar l’eficàcia de les polítiques sobre la biodiversitat. 

Es tracta d’un programa de gran abast impulsat per l’exministre Nicolas Hulot, aquell ministre de la Transició Ecològica i Solidària de França que va dimitir l’estiu passat (2018) i que va provocar un cert escàndol mediàtic al seu país. El senyor Hulot és un activista convençut de la necessitat d’endegar un programa fort per fer front al desordre ambiental, i com se’ns fa cada vegada més evident, malgrat els negacionistes, fa falta emprendre mesures concloents i efectives. Avui, tot i la dimissió del senyor Hulot, cop de porta, un any després, els francesos tenen un pla. Un fet rellevant a considerar.

Com hem dit en algun altre article, l’escalfament global cal afrontar-lo, intensament, des de les ciutats, i en aquest sentit cal recordar que a Sabadell, per exemple, fa uns anys hi va haver un pla que es titulava Estratègia municipal per a la mitigació del canvi climàtic de Sabadell 2008-2012 (50 pàgines). Els programes locals contribuiran que la ciutadania assumeixi en primer terme la transició del canvi de paradigma per reduir les emissions contaminants i permetran oferir una millora de l’aire de més qualitat que s’ajusti al que indica la directiva marc europea sobre la matèria i que es concreta en el Reial decret 102/2011 relatiu a la millora de la qualitat de l’aire. El punt 5 del pla francès ho deixa clar: Conèixer, educar i formar.

La proposta d’aquí

“Fer una gestió sostenible d’un bosc no és un sacrilegi, com defensen, de bona fe, alguns mestres i conservacionistes” (Dr. Martí Boada).

Manllevo les paraules del professor M. Boada, perquè aquest estiu ha esdevingut molt catastròfic pel que als incendis forestals. Les actuacions dels equips de bombers, les ADF i els voluntaris del territori que s’hi han abocat han aturat la calcinació de moltes i moltes hectàrees de bosc arbrat, bosc de matolls, camps de sembrats, rostolls i també camps arbrats de fruiters, oliveres i ametllers.

Pels camins del Barranc de la Colomina i lo Palapleta | Parc NatEls mitjans de comunicació han portat, com és habitual a cada estiu, el debat sobre la gestió forestal i la gestió de la terra campa i la necessitat de tenir un paisatge mosaic, i d’evitar així el continu arbrat o el continu conreat. Tot és molt més complex, però ha sorgit una pregunta que ho pot canviar tot: Tallar un arbre és un crim? I una afirmació contundent: Per tenir cura del bosc cal tallar arbres. 

De fet, és sorprenent que el CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), institució científica ubicada a la Universitat Autònoma de Barcelona, hagi promogut amb l’ajut de la Diputació de Barcelona el següent vídeo que crec que cal considerar i és al meu parer un començament per revertir el mantra repetit i repetit que «tallar un arbre és un delicte». En aquest sentit, tant enginyers forestals com eminents ecòlegs i biòlegs consideren que cal gestionar de manera sostenible el territori forestal i reclamen un esforç inversor (econòmicament) per fomentar el creixement del sector empresarial forestal, que al cap i a la fi és qui promourà la demanda i oferirà productes d’un recurs que avui ens ha d’ajudar a mitigar el «desordre ambiental del nostre capital natural». El bosc és un dels embornals de CO2, com tots sabem. Dit això i vist el canvi de discurs d’algunes institucions científiques, és necessari repensar com es fa la gestió de «tallar un arbre» i no defujo el debat ni un mil·límetre en el sentit que ha de ser d’una manera ordenada (sostenible) i considerant sempre la necessitat de mantenir l’equilibri de l’ecosistema forestal. No obstant això, cal emprendre mesures assenyades en molts fronts tant pel que fa a la demanda com al foment del medi com un valor i un recurs a mantenir.

Proposta: Industrialitzem el recurs forestal, potenciem l’organització de l’oferta, valoritzem el paisatge forestal i ensenyem a respectar la infraestructura (bosc). En el nostre entorn atapeït i assetjat per la persistent pressió antròpica la conservació exclusiva de l’ecosistema natural es converteix en una quimera que requereix emprendre altres mesures a banda de les que avui s’apliquen, ja que les actuals fan possible esdeveniments negatius cíclics, en freqüències no desitjades, i les perspectives de creixement, no són les que ens agradaria per a poder mantenir les condicions ambientals en uns paràmetres de qualitat que mantinguin estables els ecosistemes, segons anuncien els científics que estudien els models climàtics.

Nota final: Aconsello que feu una visualització del vídeo. Són solament set minuts de durada que aclareixen conceptes i reptes a emprendre. Tot i que cal repensar, com a societat, què esperem del bosc i del nostre capital natural, que cuidem malament, tal com demostren els fets ocorreguts el mes passat i que ratifiquen les estadístiques dels nombre d’incendis de vegetació dels darrers anys.

Imatge: Pels camins del Barranc de la Colomina i lo Palapleta (Parc Natural de l’Alt Pirineu) – Foto: Ramon Oromí

Sticky
Jul 29, 2019
1

Què ha de fer la ciutadania davant de l’emergència climàtica?

By

Fridays For Future és el moviment social dels joves.

Per Ricard Estrada i Arimon

Aquest món nostre està revolucionat. Dic això perquè sembla que d’un dia per l’altre s’han començat a destapar estudis sobre el gran problema que representa l’escalfament global, ja sigui focalitzant els efectes sobre la biodiversitat de les espècies animals i vegetals, òbviament amb efectes sobre l’espècie humana, o bé prenent mesures, encara dins del marc de la retòrica més que en la presa de decisions reals, per tal d’alliçonar la població que quelcom fort està arribant i ens ha d’afectar en el nostre dia a dia, i això vol dir en l’economia, el consum energètic, la salut, la mobilitat, el model d’oci i negocis globals…

46821471262_9bb846713a_z

És en aquest context que cal destacar les recomanacions que ja fa anys el Club de Roma, concretament el 1972, va publicar amb l’estudi The Limits to Growth (Els límits del creixement). Un document de referència obligada per saber d’on venim i on ens trobem. Una altra cosa és per què hem arribat a la situació profètica anunciada, tot hi que el 2006 l’economista Nicholas Stern donava validesa a la previsió a través de l’estudi Climate change fight ‘can’t wait (La lluita contra el canvi climàtic «no pot esperar»). En aquesta cronologia no puc deixar de mencionar les reunions de l’IPCC (sigles en anglès del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) i el gran acord de París del desembre de 2015. Aquesta és la petita (gran) història del desastre ambiental, i ara resulta que quan es diu que això ja és irreversible, ho solucionem amb una declaració que en diem d’emergència climàtica.

Les autoritats que s’atorguen el lideratge de la lluita climàtica són bàsicament les dels estats i de les organitzacions internacional, però resulta que les emissions es produeixen en gran mesura a les ciutats i les zones urbanes tot i que les autoritats municipals hi tenen poc a dir, perquè les legislacions no acompanyen el lideratge de les alcaldesses i els alcaldes. En concret, les darreres eleccions municipals han aportat sang nova als governs municipals amb persones electes plenes d’il·lusió per gestionar el benestar de les persones, però, si més no a la campanya electoral, s’ha sentit debatre poc sobre la problemàtica ambiental, o almenys el debat no ha estat en un lloc preferent. Això no és nou i cal reconèixer l’esforç d’alguns dels electes per entrar a parlar d’aquests temes, fins ara propi d’especialistes.

El canvi climàtic, però, ja és a la conversa habitual de les persones i això és quelcom interessant si volem reconduir la situació o, si més no, minimitzar-ne els efectes. El que no està encara assumit és qui posa el picarol al gat, és a dir, si ho ha de fer el govern de l’Estat, el govern de la Generalitat o bé ho han de fer les diputacions i els ajuntaments. O tots separadament o tots a l’una? Una qüestió que no és menor, ja que els interessos dels uns i dels altres acostumen a ser diferents i les visions i els remeis també són diferents. D’aquí ve la necessitat de posar ordre i comprensió, perquè aquesta és una «causa general» en la qual cal posar mesures, i moltes d’elles seran poc populars, perquè caldrà fer canvis en les maneres de fer que hem tingut fins ara.

I per això cal preparar la població i dialogar amb ella sobre aquest nou maldecap que se li esdevé, perquè amb declaracions governamentals i estratègies i plans de gran abast no n’hi haurà prou, malgrat que puguin ser instruments necessaris però no suficientment efectius, atès que sempre cal posar pressupost i legislació o ordenances municipals que modifiquin hàbits i comportaments i això requereix temps i moltes ganes de voler entendre’s, tant en l’àmbit polític com en l’hàbit de la societat civil (gremis, comunitat educativa, entitats ambientals…). La dita transició energètica, l’economia circular o l’energia verda són alguns dels camins establerts, però a l’alçada dels esdeveniments que tenim són mesures laxes per afrontar el nou paradigma de les coses ambientals —al meu entendre—. És necessari emprendre una bateria de mesures coordinades, tant en l’àmbit local com en el general, per frenar i després recompondre la millora del medi (l’aire que respirem, l’energia que consumim, la mobilitat que tenim, el consum d’aigua o de sòl, el model urbanístic, la seguretat alimentària, o fer front a les causes de les malalties emergents).

Les ciutats són el lloc on viuen les persones i els ajuntament hi hauran de dir la seva. Aquest fet és clau per afrontar el canvi necessari per gestionar el benestar de la ciutadania. Les alcaldesses i els alcaldes hi tenen molt a dir i a fer.

Fridays For Future és el moviment dels joves del nord d’Europa però a Sabadell, i a altres ciutats de la Catalunya metropolitana, ja és una realitat. Veurem com evoluciona la consciència de tota la ciutadania i la resposta positiva de les autoritats democràtiques. Que sigui ben aviat!

Imatge de FridaysForFuture Deutschland : 20190125 Fridays for Future Berlin

 

Sticky
Jun 26, 2019
0

El territori: la infraestructura verda!

By

Per Xavier Mayor Farguell. Doctor en biologia i expert en ecologia aplicada al territori i l’espai urbà

Sovint, en utilitzar una paraula reiteradament i aplicada a un ús determinat, acabem per atribuir-li un significat correcte però esbiaixat. Aquest és el cas de la paraula infraestructura. Efectivament, en aquests moments la paraula infraestructura s’associa per a una gran majoria de la població a grans estructures funcionals, sobretot, lligades a la idea de desenvolupament en termes clàssics, és a dir pròpies del «desarrollisme» de la meitat del segle passat, basat en un pensament fruit del model social i econòmic derivat de l’era industrial, ara en crisi. Avui, tothom entén per infraestructura les autopistes, les carreteres, els trams ferroviaris, els aeroports, els ports, etc. Tanmateix, quan accedim a la definició acadèmica de la paraula infraestructura, ens podem sorprendre, ja que el seu significat depassa aquest preconcepte parcial que tenim. Efectivament, infraestructura es defineix com ‘la base o estructura econòmica d’una societat’. També s’entén per infraestructura ‘el conjunt d’elements de base que faciliten el funcionament del sistema productiu i la reproducció de la força del treball’.

36538175886_4c81e250e4_z

Les dues accepcions a l’hora de pensar en el territori, en allò que és, en la seva importància social i econòmica, se’ns revelen com a molt interessants. Interessants perquè associen els conceptes base i funcionament, i en conseqüència, economia. Base com a suport, com a conjunt d’elements essencials del funcionament d’un sistema o d’una societat. Bé, doncs, en el moment actual tenim la capacitat d’entendre de manera més complexa el nostre entorn —allò que per a alguns és la natura i per a altres, el territori (i que de fet és el mateix vist sota aproximacions de matís diferents)— i això ens porta a plantejar-nos si el territori és la base del funcionament del nostre sistema o de la nostra societat.

És conegut i reconegut per la ciència que qualsevol bé sobre el qual edifiquem la nostra societat, el nostre benestar, prové del territori. Qualsevol de les nostres activitats, especialment les que estan lligades a la supervivència, però també al benestar, provenen de la natura, del territori. Totes i qualsevol d’elles tenen en la seva base els recursos naturals, renovables o no. Els aliments, l’energia, les matèries primeres i les elaborades, els béns materials, els nostres habitatges, els mitjans de transport, fins i tot la informació, provenen d’una manera o d’una altra del territori. Qualsevol necessitat la cobrim a partir de la utilització de l’enorme, però finita, disponibilitat de recursos. Recursos que hàbilment transformem en formes i maneres més immediates. O generats a partir de l’aplicació de tecnologies més o menys complexes, que els transformen amb la finalitat d’obtenir béns complexos que ens són útils. Llibres, estris, maquinària, vehicles, medicaments i un llarg etcètera d’instruments i béns que ens donen seguretat, estabilitat, confortabilitat i que no sorgeixen del no-res. Tots provenen del territori, bé sigui el propi i proper o altres territoris llunyans. Les nostres necessitats es proveeixen del territori; per tant, de la natura.

Tanmateix, la natura no és un rebost qualsevol. No és un magatzem inacabable de recursos. És un magatzem constituït per una munió de particulars elements a disposar. Alguns són molt abundants, d’altres molt poc. Uns són fàcils d’obtenir, d’altres no gens. Alguns tenen virtuts molt especials, d’altres són molt comuns. Alguns d’ells es reposen amb el temps i d’altres no es poden reposar més enllà de les existències, com si es tractessin d’uns estalvis. Alguns a més estan vius, i per tant són fruit d’una llarga evolució, de multitud de proves d’assaig i error que han superat (si més no de moment) els reptes que suposa la pervivència. I això els fa més especials i més valuosos, per la seva qualitat d’insubstituïbles, especialment a escala temporal humana. I a més, molts d’ells estan plens de virtuts que ens serveixen. Però encara més, com a organismes vius, estan governats per les lleis de la biologia. No es poden reproduir en qualsevol lloc, ni són igualment abundants, ni tenen les mateixes propietats, ni en cap cas són inesgotables.

Per tant, donada la definició i fetes aquestes explicacions, es pot argumentar que el territori és una infraestructura? O millor expressat, es pot dubtar que el territori és la infraestructura més important, més essencial, més bàsica?

Tant per definició com per la interpretació, en termes més actuals, això ens porta a interpretar el concepte de territori més ricament com un inventari de realitats. En aquest sentit podem considerar que no hi ha infraestructura més rellevant que el territori. És la base i suport de la nostra existència, el valor més important que ens permet viure, desenvolupar-nos, tenir seguretat i benestar, fins i tot sensació de futur, i, en conseqüència, capacitat d’il·lusió i repte.

El reconeixement del territori com a principal infraestructura de la qual disposem, tanmateix, ens revela una nova dimensió de la nostra responsabilitat en el seu tractament. Efectivament, sabem de la seva importància i alhora de la seva fragilitat. Sabem que és la base de qualsevol producció, qualsevol valor tangible, qualsevol activitat, qualsevol actiu de futur. Conseqüentment, hem d’admetre que qualsevol decisió que es faci sobre ell és una decisió que es fa sobre el conjunt. Que les diverses activitats que en ell es donin són, presumiblement, igualment importants per a la població que en viu. Per tant, no és més important una carretera que un canal d’aigua, o una riera que el lleure que proveeix un bosc, o l’absorció de CO2 que fan els matollars, o la capacitat d’infiltrar aigua i incorporar-la als aqüífers, o les espècies que hi estan associades, o les possibilitats de noves ocupacions urbanes.

La importància és conjunta. És important que les actuacions que fem siguin realment necessàries ja que tindran efectes sobre el territori, alguns de beneficiosos i d’altres de menys positius, fins i tot negatius. És per això que cal que tinguin la configuració idònia i no una tipologia estereotipada que valgui per a tot. Cal que s’implantin en el territori de manera harmoniosa i no lesiva per als altres valors. Igualment, cal que els espais biodiversos siguin plenament funcionals i que mantinguin, amb intensitats diferents depenent de cada cas, les possibilitats productives, de preservació i de lleure. Cal que els espais agrícoles siguin actius i mantinguin una economia de producció de béns i aliments per a la població, amb qualitat, on la proximitat sigui un valor important, que respecti com a tal altres valors que la circumden. 

Conseqüentment, podem concloure i afirmar que el territori és la base més essencial per al funcionament de qualsevol espècie, hàbitat o sistema ecològic del planeta. Que, com a espècie biològica que som, també és la base que possibilita el funcionament de la nostra societat, de la nostra economia. També és la base de la economia, de la nostra o de la resta d’espècies, si som capaços d’entendre l’ecologia com l’economia biològica del planeta. Per tant, podem considerar el territori com la nostra infraestructura més essencial: la infraestructura verda.

Imatge d’ Erreache: La Garrotxa

Sticky
May 30, 2019
0

La interdependència entre el capital de la natura i la salut

By

Per Ricard Estrada i Arimon

La Xarxa de Custòdia del Territori va organitzar el passat mes de gener (2019) el debat «Natura és salut. Reptes de futur per a Catalunya». D’aquesta trobada n’ha sortit un manifest-declaració sobre el qual val la pena fer un comentari, atesa la rellevància del tema, que relaciona dos eixos estructurals per a la qualitat de la vida de les persones: la natura i la salut.

DSC_0067_3mes_petit

És en aquest marc que el document de referència es desplega sobre la base de quatre apartats:

1.- Es reconeix que la natura ens aporta beneficis insubstituïbles per a la salut i el benestar integrals.

2.- Es constata que a Catalunya el 95% de la població viu en el medi urbà i que el 90% del territori és rural amb una gran riquesa natural i de paisatge. No s’obvia el fet que la població catalana cada cop envelleix més i augmenten les malalties de civilització no transmissibles: cardiovasculars, immunitàries i degeneratives (càncers, Alzheimer…), i augmenten els problemes de salut mental (estrès, angoixa, depressió…).

El document fa un pas més, un cop feta una diagnosi de la situació:

3.- «Ens comprometem» a impulsar iniciatives estables de diàleg entre organitzacions que treballin per la salut de la natura i per la salut de les persones, com la Taula intersectorial «Salut i Natura» de Catalunya. Per treballar preferentment sobre set objectius estratègics i línies de treball identificats en la declaració. M’escau ressaltar-ne els dos primers sense deixar de banda els altres cinc.

El primer fa referència a promoure un model de salut basat en la prevenció, l’apoderament de les persones i en la salut comunitària.

I el segon diu que cal integrar la salut en els plans territorials, urbanístics i d’infraestructures.

4.- Finalment, es convida a totes les entitats públiques, socials i privades interessades en la declaració a adherir-s’hi públicament i a sumar esforços per desenvolupar sinergies positives per a la nostra salut i la de la nostra terra.

Algunes consideracions que haurien estat positives si s’haguessin tingut presents a l’hora del debat o en la redacció de la declaració i que, al meu entendre, cal considerar és que la natura i el seu capital són un bé públic, tot i que de propietat privada en bona part de Catalunya. Per exemple, la superfície forestal ho és en un 78% i qualsevol apoderament social sobre el recurs natura-paisatge ha de considerar aquest element com a fonamental, o altrament es produirà un conflicte d’interessos entre les parts.

És positiva, també al meu entendre, l’aportació sobre el tema de la concurrència de professionals per l’establiment de plans i programes, fet que valoro com un encert, atès que massa sovint hi ha un magma d’opinions i comentaris desdibuixats quan es planteja una infraestructura que és necessària però surt llavors aquella dita: «al meu pati no».

Recomano la lectura reflexiva del document.

Imatge de Ricard Estrada: Suro de Mas Perxés (arbre monumental).

Sticky
Abr 29, 2019
1

L’oculta defensa del capital natural, en l’obra textual de la Fina Miralles

By

Per Manuel Costa Fernández

Com a reietons de l’Univers que ens creiem, no valorem suficientment que som una espècie animal més, entre els 7’7 milions que es calcula que existeixen i de les que només se n’han descrit un 12% [i]. Ni considerem que la nostra preeminent  posició en  l’arbre de l’evolució és simplement transitòria i que probablement serem substituïts per una espècie superior, si tot plegat no se’n va abans en orris i torna a començar, perquè de destruccions massives n’hi ha hagut com a mínim cinc, al llarg de la història de la vida. Tenim el mal costum de mirar el Món com si fos un element totalment extern a la nostra consciència que podem manegar al nostre antull.

ArbreEn canvi, Fina Miralles (Sabadell, 1950)[ii], artista conceptual, performàtica, dibuixant, pintora i – com s’ha publicat recentment- textual[iii], s’ho mira d’una altra manera. Convençuda que forma part d’un tot que el supera a ella mateixa, examina el Món amb humilitat i es deixa guiar més per la intuïció que per la racionalitat.

El racionalisme -escriu-  ens ha apartat del pensament màgic, de l’invisible, del món fantàstic, de la puresa primigènia, i ha creat l’egoisme, el materialisme, l’anàlisi, la divisió i el partidisme, aïllant l’home en si mateix amb la pobresa i l’individualisme”.

Aquesta crítica al racionalisme no significa una negació de la ciència ni de la racionalitat. És més aviat un plany per la pèrdua de tot allò que es deriva directament dels sentits, dels sentiments i de les intuïcions.

“Je me suis fabriqué un monde tout blanc, tout pur, tout beau, tout simple, sans porte ni fenêtre, sans entrée ni issue. Là, tu te sens pleine de vie, je respire l’air beau, avec mon coeur tout chaleureux de qui m’accompagne. Jour après jour, je m’éloigne de ce monde d’obscurité et de tristesses, mon regard va au ciel… et mon coeur à la joie de voir. Merci, soleil doré”.[iv]

Com James Lovelock, amb la seva Teoria de Gaia, la Fina considera, ja no només  la Terra, sinó l’Univers,  com un organisme vivent:

 Què som? Som vida. D’on venim? De la Vida. On anem? A la Vida. I doncs, què és la Vida? La Vida és tot. Aspira doncs a la totalitat, a ser un tot tu mateix i formaràs part de tot”.

Si en aquest web diem que el nostre debat “implica entendre la naturalesa dels ecosistemes naturals i valorar i preuar, també, el paisatge, el clima, l’agricultura (entesa com a alimentació), l’energia (solar, eòlica o de la biomassa, la geotèrmia), els recursos marins, l’aire, l’aigua, la gea, el bosc, la fauna, en definitiva el medi natural, que fins ara hem tractat amb la perspectiva que són béns infinits, tot i saber que vivim en el planeta finit que anomenem la Terra”, la Fina Miralles ens ha passat al davant quan diu:

La naturalesa és la meva força, la més íntima i profunda, m’inunda i em sento habitada per l’esperit sagrat de l’aigua amb l’emoció de la pertinença a l’arrel comuna de totes les coses”.

OcellAquest sentit de pertinença, tan escàs entre els Sapiens actuals, és ja tota una declaració de principis per part d’una persona que, totalment allunyada de la ciència, desconeixedora de qualsevol qüestió relacionada amb la sostenibilitat i els seus criteris, defensa d’una manera apassionada:

El lligam a la terra, a la natura, a la Vida, a la Mare, als ancestres, a tots els éssers”. “Jo soc nosaltres- diu- ni temps ni espai, passat i present són ara. Tots formem part de Tot. Tots estem en Tot. Units per sempre més a l’essencial, tots som un sol Cor, un únic i gran Amor, una única i eterna Vida”.

Vet aquí com, des de l’art, d’una manera acientífica, es pot ajudar a despertar la consciència de l’enorme problema que té plantejat la nostra espècie.

Nota final.- El text anterior s’ha de llegir des de fora del context habitual dels articles que es publiquen en aquest web. Només pretén posar en relleu l’existència d’altres mirades i d’altres sensibilitats, que també poden contribuir a l’èxit de l’empresa que ens ocupa.


[i] How Many Species Are There on Earth and in the Ocean? Camilo Mora, Derek P. Tittensor, Sina Adl, Alastair G. B. Simpson, Boris Worm. 2011. PLOS|Biology

[ii] https://www.finamiralles.com

[iii] Fina Miralles. Paraules fèrtils 1972-2017. Edició crítica de Maia Creus. Sabadell: 2018. Fundació Ars. Quatre volums. ISBN: 978-84-89991-21-7.

[iv] “M’he fabricat un món tot blanc, tot pur, tot bell, tot simple, sense porta ni finestra, sense entrada ni sortida. Allà, tu et sents plena de vida, jo respiro el bon aire, amb el meu cor ben càlid per qui m’acompanya. Dia rere dia, m’allunyo  d’aquest món d’obscuritat i de tristeses, el meu esguard va cap al cel…i el meu cor a l’alegria de veure. Gràcies, sol daurat”.

Sticky
Mar 29, 2019
0

Criteris de sostenibilitat en edificació i rehabilitació (2)

By

Per Ricard Perich i Duran

En l’article anterior vam parlar de l’arquitectura sostenible, de cicles de vida i d’obra nova i rehabilitació.

La realitat construïda de les nostres ciutats, el parc construït, afecta de manera molt considerable els impactes urbans en termes de qualitat de vida, paisatge urbà, despesa energètica, emissions, ocupació de sòl, recursos naturals, etc.

8677547105_9e5af839ae_k

La rehabilitació del parc construït ha de ser un marc d’activitat econòmica actiu que arribi de manera sistemàtica a la totalitat dels edificis que la necessiten. El creixement de les nostres ciutats va experimentar un gran impuls durant la segona meitat del segle passat i per tant tenim un parc molt envellit. Això, junt amb la manifesta manca de manteniment dels edificis, ens posa davant d’una realitat que no podem seguir obviant.

D’altra banda, i a diferència d’altres països del nostre entorn, ens trobem que la gran majoria de la propietat dels edificis és privada, i aquest fet dificulta la presa de decisions i la viabilitat econòmica de les actuacions de tal manera que podem constatar que no estem assolint els nivells de rehabilitació necessaris, ni tan sols podem establir cap tipus de programació que faci pensar que s’assoliran en un període raonable.

Així doncs, cal replantejar, més enllà de possibles subvencions, quin paper pot jugar l’Administració per INCENTIVAR i ACTIVAR la rehabilitació:

  1. S’ha d’estimular els propietaris perquè coneguin l’estat real dels seus edificis. La normativa incideix en aquest sentit, enumerant tot un seguit d’obligacions legals dels propietaris per mantenir en correcte estat el seu patrimoni.
  2. S’ha de facilitar al propietari el camí vers la rehabilitació posant al seu abast tota la informació que li permeti prendre decisions. L’Administració pot aportar estudis de viabilitat tecnicoeconòmica, gestionar projectes, pressupostos, llicències i permisos.
  3. Possibilitar l’obtenció de finançament, ajuts i subvencions.
  4. Garantir una bona gestió de tot el procés, amb l’acompanyament de particulars, comunitats, empreses i entitats.

La viabilitat econòmica de les actuacions

Els propietaris dels edificis, inclosos els de l’Administració, han de disposar de recursos econòmics per fer front a les importants despeses derivades dels processos de rehabilitació.

Les subvencions i ajuts de les diferents administracions han de ser una de les línies per assolir aquesta viabilitat, entenent que aquests recursos tenen un retorn per a les administracions (per mitjà dels impostos (IVA), aflorament d’economies submergides, generació d’activitat econòmica, reducció de l’atur en el sector de la construcció, etc.) però atesa la seva escassetat, cal utilitzar-los amb la màxima eficàcia i factor multiplicador.

A més de les subvencions disposem d’altres recursos econòmics que cal conèixer i posar a disposició dels propietaris:

energia_solar_ricard

L’energia. Cal aprofitar la rehabilitació com a oportunitat d’intervenció en sistemes energètics passius com són les façanes, cobertes i finestres, i en els sistemes actius de les instal·lacions tèrmiques, així com aprofitar l’avinentesa per instal·lar energies renovables als edificis. Aquestes millores generaran avenços importants en el confort i retorns econòmics en la facturació energètica.

La fiscalitat. Es pot actuar sobre la fiscalitat que afecta qualsevol immoble, establint incentius per a la rehabilitació amb reduccions d’impostos com l’IBI, l’IVA, impostos d’obres i activitats, transmissions patrimonials, etc.

El finançament. Cal facilitar l’accés al finançament als propietaris i especialment a les comunitats que tenen més problemes per accedir-hi, mitjançant la mediació financera i els crèdits tous.

El valor. Un edifici o habitatge rehabilitat obté un indubtable increment en la seva valoració immobiliària, i això és un factor important que cal tenir en compte en els estudis de viabilitat econòmica i en la conscienciació dels propietaris necessària per iniciar els processos de rehabilitació.

El manteniment. Fer tangible el benefici econòmic que implica tenir un habitatge ben mantingut, entenent a més que el deteriorament dels elements constructius i de les instal·lacions és exponencial i que això afecta proporcionalment la recuperació i el cost.

Imatge: Vista aèria de les plaques solars d’Espai Zero (Olot). Foto: Wattia Innova.

Sticky
Feb 27, 2019
0
Página 1 de 41234