III informe canvi climàtic

(4) Un informe incòmode que ens introdueix el disseny ecològic de l’espai urbà i la biocapacitat del territori com a eina de mitigació del canvi climàtic

By

Escrit per Ricard Estrada i Arimon

Els efectes del canvi climàtic a Catalunya pel que fa al territori i a l’espai urbà han estat estudiats, en el Tercer Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya, amb molt detall per l’equip d’experts integrat per Xavier Mayor Farguell, Júlia Barba Miralpeix i Clara Montaner Augé.

La biocapacitat del territori

La reflexió dels experts del capítol 20 del Tercer Informe, indica que «un planeta o un territori sense biosfera no seria objecte de tant interès, més enllà d’allò merament físic», i tot seguit afirmen que les conseqüències del canvi climàtic són essencialment de caràcter biològic i per això té sentit considerar la seva biocapacitat i la defineixen com «la mesura de la terra i del mar biològicament productius disponibles per a proporcionar recursos renovables i serveis ecològics, com ara absorbir les emissions de CO2 generades pels humans».

34856094440_cf73475e8c_z

Sabadell

És a partir d’aquesta tesi que construeixen un itinerari relacional que gira sobre els espai oberts, altrament anomenats «espais no urbanitzables», considerant que aquest territori té molts més valors que els pròpiament productius a través de l’agricultura, la ramaderia, dels boscos, del seu interès miner o fins i tot del seu contingut paisatgístic. Darrerament s’ha avançat molt en l’estudi i en el desenvolupament de corrents de pensament que consideren l’interès de disposar d’un planejament i d’una gestió integral considerant la seva complexitat ecològica i així s’ha fet possible el naixement de l’estudi de l’ecologia urbana com una especialitat aplicada directament a les estratègies de planejament dels aspectes més territorials, ambientals i productius.

És a dir: la complexitat de l’ecosistema urbà fa necessari estudiar la complexitat en la seva integritat, no fraccionadament i cercant conclusions en la suma dels diferents factors. Però això requereix canvis estructurals i maneres de fer dels col·lectius professionals que intervenen en les definicions i en la definició dels usos del territori urbà i també en el territori obert o natural. A partir d’aquí proposen reconsiderar el model de desenvolupament actual i veladament recompondre el model de jerarquia de professionals que es dediquen a la planificació i al disseny territorial per un model coral integrat per professionals de diferents formacions (ecòlegs, arquitectes, enginyers de diferents especialitats, ambientòlegs, sociòlegs, economistes, metges i infermeres…)

Recomanacions

Les recomanacions a emprendre per reconduir l’escalfament global i si més no mitigar els efectes del canvi climàtic les concreten en els següents punts.

. Promoure una nova comprensió dels espais oberts en relació amb l’ecologia aplicada tant en l’àmbit acadèmic com en el professional i l’Administració competent per tal de poder fer un salt endavant pel que fa a la visió (de la complexitat) del territori i de les potencialitats i limitacions que té, per poder prendre les millors decisions.

. Desenvolupar estratègies de preservació i revisar els instruments de planificació territorial, en especial els que tenen a veure amb els espai protegits.

. Revisar a fons la legislació que regula els espais protegits (especialment desfasada) i establir d’una manera més adient la incorporació del canvi climàtic i dels seus efectes. És per això que cal incloure els conceptes de pertorbació i de dinamisme, els quals són claus per abordar els efectes del canvi climàtic, especialment en els plans especials de conservació dels espais protegits.

. Incorporar els principis d’ecologia urbana a la planificació, el disseny i també en els projectes dels espais urbans. Això implica la revisió dels continguts acadèmics dels futurs professionals i a tota la cadena de professions que hi estan relacionats. La conveniència de tenir establiments d’estructures (centres, instituts, departaments…) que aprofundeixin en aquesta matèria.

. Refer la llei d’urbanisme i de territori (el codi tècnic de la construcció), per tal que es proveeixin de conceptes nous i de legalitat els principis de l’ecologia aplicada a l’espai urbà i al territori. Avui l’absència de normativa, sovint, genera pertorbacions ambientals com a conseqüència dels «nous» efectes del canvi climàtic.

. Revisió dels plans territorials i sectorials vigents per adaptar-los a la situació actual del canvi climàtic. En el mateix sentit, refer o incorporar conceptes nous en l’avaluació ambiental estratègica per incorporar el canvi climàtic en el seu programari.

La feina pendent és molta

Com es pot avaluar en les recomanacions fetes pels experts, no serà senzill posar-les en funcionament, però la seva lectura i comprensió ha d’implicar la generació de conductes diferents de les que s’han i s’estan desenvolupant a dia d’avui.

Ara el que cal és saber quin calendari hi ha previst per prendre les mesures de revisió del model actual generador de la disfunció ambiental i iniciar (urgentment) el debat de si cal o no cal un nou model de planejament i com s’implementa tot aquest nou paradigma. Perquè, com diuen els científics que estudien des de fa molts anys l’evolució de l’escalfament global, la velocitat de creixement tèrmic és superior en algunes zones del planeta a la que s’havia previst en els estudis de prospectiva realitzats anteriorment.

Per això cal mirar cada dia el temps que fa i també vetllar pel que ha de fer, previsiblement, en un futur proper.

Mentre la població mundial creix i creix, el consum mundial de béns és també creixent i a dia d’avui no s’ha presentat encara a cap parlament un esborrany de text legal que dibuixi un canvi de model que plantegi una transició energètica diferent a la que avui tenim. Sense un canvi de diferents fonts d’energia i de l’ús d’aquesta energia no serà possible, de ben segur, mitigar l’escalfament global.

Som-hi!!!

Imatge procedent de la galeria de Flickr de Víctor

Sticky
Jun 18, 2017
0

(3) Un Informe incòmode que ens situa on es guarda el carboni. Els embornals a Catalunya

By

Escrit per Ricard Estrada i Arimon

Ens endinsarem en la descoberta dels embornals del CO2 que la natura té a Catalunya. Aquesta part del capítol tres del Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya ha estat elaborat per Jordi Vayreda, Javier Retama, Robert Save, Inmaculada Funes, Maria Teresa Sebastià, Eva Calvo, Jordi Catalan i Meritxell Batalla (pàgina 66 a 92).

4042453779_ab9b564e4d_zEl magatzem podria ser millor

Podrem concloure després de llegir l’article, avanço, que el magatzem de carboni a Catalunya podria ser millor, però atès el context que tenim d’ocupació del sòl i també les activitats agrícoles, forestals, ramaderes i pesqueres/marineres i marítimes, i l’activitat econòmica que generen, tot podria ser d’una manera diferent. Així, són valuoses les diagnosis dels científics i experts que han estudiat aquest apartat, i més quan s’han atrevit a fer recomanacions de gestió dels usos del sòl agrícola, forestal i també de les aigües del mar i les àrees amb aigües continentals. Consideracions que volen incidir a fer entendre que hi ha la necessitat de conservar els embornals de carboni com un bé comú d’alt valor estratègic, malgrat reconèixer que sovint hi ha contrasentits i que el «sentit comú» hi ha de ser present.  

La proposta és senzilla, però difícil, solament s’ha d’actuar cada dia considerant el carboni un subjecte actiu visible en la presa de decisions.

Esperem que així sigui.

Veiem, ara, com ho diu el Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya.

TERCERA ENTREGA

La síntesi del capítol

En aquest capítol es determinen els estocs i els embornals de carboni (C) dels diferents sistemes terrestres i marins. El bosc és el sistema terrestre que manté en estoc més quantitat de carboni per hectàrea, 149,5 Mg C ha-1 (en una proporció vegetació/sòl de 60:100). Els prats ocupen la segona posició, amb 121,4 Mg C ha-1 (v:s de 11:100), i a continuació trobem conreus llenyosos i els matollars, amb 104,0 Mg C ha-1 (v:s de 12:100) i 112,1 Mg C ha-1 (v:s de 15:100), respectivament. En darrera posició hi ha els conreus herbacis, amb 100,8 Mg C ha-1 (v:s de 1:100). La mar catalana ha anat augmentant l’estoc de carboni entre el 1750 i el 2001, amb un còmput acumulat de 12 Mg C ha-1. Les praderies de fanerògames, que acumulen 330 Mg C ha-1 (en proporció planta/seguiment de 4:100) són molt destacables. Les algues continentals mantenen 47,9 Mg C ha-1, però una part molt elevada és carboni-carbonats, que es calcula que pot ser 30 vegades superior al carboni orgànic.

En termes absoluts, és a dir, extrapolant-ho a la superfície que ocupa cada sistema, el que manté més estoc de carboni és el bosc, amb 173 Tg, seguit a força distància pels conreus, amb 98 Tg, i la mar catalana, amb 92 Tg. En les darreres posicions hi ha els matollars, amb 60 Tg, els prats i les pastures, amb 21 Tg, i finalment les aigües continentals, amb només 0,33 Tg. En el cas del conreus, els prats i les pastures, el principal contribuent és el sòl. En cas de la mar catalana, el carboni es troba, sobretot, a l’aigua.

Pel que fa al segrest mitjà de carboni, els sediments de les aigües continentals són clarament els que més quantitat de carboni segresten per unitat de superfície, 7 Mg C ha-1, un valor set vegades superior al dels boscos, 1 Mg C ha-1 any-1 , que, al seu torn, dupliquen la capacitat dels conreus llenyosos, 0,4 Mg C ha-1.

Quan s’expressa en valor absolut, el bosc és amb diferència el principal embornal de carboni, amb 1,3 Tg C any-1. En canvi, els sediments de les aigües continentals passen a darrer terme, amb 0,12 Tg C any-1 , però amb valors molt semblants als dels conreus de llenyosos, amb 0,14 Tg C any-1 . Pel que fa a la resta de compartiments i sistemes, s’assumeix que o bé la capacitat d’embornal és lleugerament positiva però propera a zero, com en el cas dels matollars i els prats, o bé és totalment neutra, com en el cas del conreus d’herbàcies. Malauradament, per als sòls i els sistemes marins encara no hi ha estudis de prou abast que permetin estimar d’una manera fiable quina és la capacitat d’embornal.   

Recomanacions

Boscos i matollars. Atès que part dels boscos ja pateixen l’efecte del canvi climàtic, és imprescindible realitzar una gestió forestal flexible i adaptada a cada espècie i zona geogràfica. En alguns casos caldrà augmentar la freqüència de les intervencions i en d’altres, la intensitat de les aclarides, per a evitar el declivi dels boscos, reduir el risc d’incendi i mantenir-ne, i si és possible millorar-ne, l’estat de salut.

Als boscos on es pugui maximitzar l’estoc de carboni, perquè hi ha un risc baix d’impacte de pertorbacions, es recomana una gestió forestal més conservadora que mantingui períodes de rotació més llargs per aconseguir un temps de residència més gran de l’estoc de carboni en peu. Aquesta gestió haurà de permetre augmentar el nombre de classes diamètriques (diversitat estructural alta) i mantenir els arbres de més grandària. A les zones on fos possible, s’haurien d’afavorir les masses mixtes de coníferes i planifolis. També caldria evitar les rompudes, que, tot i ser necessàries per qüestions econòmiques o de planificació territorial per a evitar grans incendis forestals, comporten una pèrdua molt elevada de carboni emmagatzemat al sòl.

Prats i pastures. Les recomanacions per a mantenir els embornals de carboni als prats i les pastures catalans en condicions de canvi climàtic inclouen:

. El manteniment d’un ús sostenible d’aquests ecosistemes, amenaçats igualment per la intensificació i per l’abandonament.

. La introducció de diversitat als prats sembrats permanents i la protecció de la biodiversitat dels ecosistemes pratícoles i les pastures.

Agricultura. En general, cal reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per a fer un balanç més positiu. En aquest sentit, l’agricultura de conservació, la incorporació de carboni al sòl (biocarbó o biochar, complements orgànics, etc.) i l’agricultura de precisió, juntament amb les pràctiques agronòmiques que optimitzin la producció amb una reducció més petita de la biomassa, poden contribuir a les polítiques de mitigació, les quals, tanmateix, es poden englobar en un sol concepte: aplicar el sentit comú per objectius clars, com ara l’increment de la productivitat específica, incloent-hi la fixació de carboni amb aportacions energètiques baixes.

Aigües continentals. El segrest de carboni als sediments pràcticament resulta permanent a les escales de temps d’interès per al canvi climàtic. Variacions importants del nivell de l’aigua als embassaments, o rentats de fons, podrien alliberar part de la retenció per l’erosió del seguiment acumulat. És un factor més que cal considerar en la qüestió d’aquest sistema, tot i que no ha de ser prioritari.

L’estoc de carboni a l’aigua dels rius és probable que sigui molt fluctuant en el futur, en la mesura que ho siguin les precipitacions i els usos del sòl. Per unitat de volum, el carboni probablement augmentarà, atès que cal esperar una meteorització més elevada de les roques, més producció primària pròpia de les aigües i, possiblement, més exportació de carboni dels sòls de la conca, en el cas de sequeres que malmetin la vegetació actual. Tot plegat pot tenir repercussions en el balanç de carboni a la zona costanera. S’hauria d’establir un seguiment més bo d’aquest procés.

Sistemes marins. Per a revertir la tendència actual de disminució de praderies marines calen accions que minimitzin el deteriorament de la costa, però també calen polítiques i mesures a escala global per a limitar l’augment de les temperatures i l’impacte sobre la P. oceànica   

Els embornals

Els embornals del CO2 són, solament, una part de la solució (mitigació) del problema climàtic planetari. Cuidem-los!

Imatge procedent de la galeria de Flickr de l’Olga Cuevas

Sticky
May 06, 2017
0

(2) Un informe incòmode que valora les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a Catalunya

By

Escrit per Ricard Estrada i Arimon

Segon capítol del Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya, 2016. «Les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a Catalunya» ens aporta les dades objectives que els científics han elaborat i que confirmen un estat de la situació ambiental gens afalagador. Qui vulgui fer un cop d’ull al text original veurà en un bon munt de gràfiques com ha evolucionat la producció de tones de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera, tant a nivell planetari com a Espanya i també a Catalunya.

11201668984_181eaf84d6_zLa síntesi del capítol, (pàg. 47 a 63) permet saber les causes i les intensitats del creixement dels gasos. En aquest article transcriurem les conclusions i les recomanacions que fa l’equip de científics del Tercer Informe. Concretament, aquest capítol ha estat elaborat pel doctor Josep M. Baldasano Recio.

SEGONA ENTREGA

(text extret de la síntesi del capítol)

D’ençà de la revolució industrial, les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) han augmentat exponencialment. Entre el 1750 i el 2011, les emissions de CO2 procedents de combustibles fòssils i de la producció de ciment s’estimen en 1.370 Gt CO2 i les procedents de la desforestació, en 660 Gt CO2. L’emissió mitjana per capita és de 4,56t CO2 any, i el sector energètic en representa el 67%. Des de la revolució industrial hi ha hagut una forta vinculació entre el creixement econòmic i les emissions de CO2.

Conclusions

L’emissió de GEH té un efecte global i afecta el conjunt dels sistemes terrestres; no es coneix l’existència de fronteres. A escala mundial, les emissions de CO2  s’han incrementat exponencialment d’ençà de l’inici de la revolució industrial.

L’evolució de les emissions de GEH a Catalunya des de l’any 1990 és deguda, principalment, a la dinàmica del cicle econòmic i no pas a una política de reducció. Tot i que hi ha hagut polítiques i esforços de reducció, caldria que augmentessin d’una manera més decidida.

El repte serà, un cop superada la crisi econòmica actual i quan l’economia es reactivi, aconseguir un canvi radical del model socioeconòmic i energètic present i una reducció significativa de les emissions de GEH. En aquest punt hi ha dues opcions: en primer lloc, si la “gran recessió” actual no provoca cap canvi de plantejament en el model socioeconòmic i energètic, hi haurà un nou augment de les emissions. Per contra, si s’aconsegueix un canvi socioeconòmic i energètic profund, això haurà de permetre un canvi a la baixa de les emissions.

Recomanacions

L’octubre del 2014, el Consell Europeu va acordar el marc sobre el clima i energia per al 2030 de la UE, i l’Acord de París confirma l’enfocament de la UE:

  • Un objectiu vinculant de reducció de GEH: reduir les emissions un 40% per sota del nivell del 1990, només prenent mesures en l’àmbit nacional.
  • Un objectiu vinculant en matèria d’energies renovables: caldria que tinguessin un paper fonamental en la transició cap a un sistema energètic sostenible, segur i competitiu.
  • Eficiència energètica: una millora de l’eficiència energètica contribuirà a assolir tots els objectius de la política energètica de la UE, sense la qual no és possible cap transició cap a un sistema energètic segur i sostenible.
  • Un sistema de transport sostenible: promoure la combinació òptima de diferents mitjans de transport dins de la mateixa cadena de transport (com, per exemple, el transport de mercaderies), l’ús d’energies més eficients (com ara el vehicle elèctric) i menys contaminants, sobretot en el cas de la llarga distància i el transport urbà.

Catalunya hauria de consolidar decididament una transició cap a una economia amb emissions de carboni baixes i assumir-ho com un eix polític prioritari; prioritzar la mobilitat pública respecte a la privada; transformar el model de mobilitat i avançar cap a un grau elevat d’electrificació; millorar i prioritzar la xarxa de trens de rodalia; fomentar la implementació de mesures d’eficiència energètica, especialment en el sector urbà; redirigir els sistemes de generació elèctrica, i fomentar aquest sector tecnològic mitjançant un enfocament híbrid, tant en la reducció del consum com en la millora de la intensitat. En resum, caminar cap a posicions de lideratge d’una manera decidida i activa.

Caram! I ara què?

No tot ho ha de fer el Govern, també cadascú pot fer-hi una mica, malgrat no haver-hi, fins ara, un programa definit de transició cap a un canvi socioeconòmic i energètic, com demanden el doctor Baldasano i els redactors del Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya.

Espero i desitjo que hom legisli (com s’ha fet per reduir el consum de tabac en determinats ambients o quan s’ha prohibit el subministrament de gasolines amb sofre), no fos cas que tot quedés en paraules i informes ben documentats.
Imatge procedent de la galeria de Flickr de Martin Fisch

Sticky
Abr 06, 2017
0

Un informe incòmode, que s’ha de conèixer

By

Escrit per Ricard Estrada i Arimon

El passat dia 30 de gener es va presentar el Tercer informe sobre el canvi Climàtic a Catalunya. Aquest és un gran document que cal llegir amb tranquil·litat i amb disponibilitat de temps; és un text de 624 pàgines plenes de gràfiques, quadres i explicacions científiques i també de síntesis de cada un dels capítols en que està organitzat.

És un treball que ha estat dirigit per un comitè de direcció format per: Javier Martín-Vide, Oriol Puig i Godes, Arnau Queralt i Bassa, Joandomènec Ros i Aragonès, i Salvador Samitier i Martí. S’ha comptat amb una secretaria tècnica integrada per 10 persones, formada a partir dels equips tècnics del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, del Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya, de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic i del Servei Meteorològic de Catalunya.

433625411_4fde693d3f_bL’autoria del text correspon a 144 científics i experts; la revisió científica ha estat a càrrec de 44 científics; l’assessorament lingüístic i la correcció l’han realitzat un equip de 4 lingüistes, i l’edició ha estat a càrrec de l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions de la Generalitat de Catalunya. El suport econòmic de la Fundació Bancària ”la Caixa” ha permès fer l’edició i la difusió del document, i també amb la col·laboració dels Cellers Torres, ha permès poder gaudir de manera pública d’aquest document-guia per encaminar accions que facin possible ajudar a aturar o mitigar l’escalfament global del planeta.

El document s’estructura en quatre parts

  1. Bases científiques del canvi climàtic
  2. Sistemes naturals: impactes, vulnerabilitats i adaptació
  3. Sistemes humans: impactes, vulnerabilitats, adaptació i mitigació
  4. Governança i gestió del canvi climàtic.

I cada una d’elles es divideix en capítols, com veurem.

El nostre compromís

Ens hem proposat fer divulgació del document i per això tenim el desig de publicar-ne, mensualment, la transcripció d’una part, per tal de permetre de manera amena la lectura dels diferents apartats.

Cal tenir en compte que és un document que tracta, amb el màxim rigor científic, aquest tema incòmode i transcendent. Això fa que tingui interès conèixer-ne el contingut.  

El doctor Martín-Vide, en la introducció, ja ens situa en el context tot dient:

«Com és ben sabut, Catalunya no pot ser un territori desconnectat dels altres països i regions en la problemàtica del canvi climàtic, especialment de la península Ibèrica i de la conca mediterrània occidental. Per això el TICCC comença amb el balanç global de carboni i acaba amb els resultats de l’Acord de París de la COP-21, d’abast planetari. Amb només un 0,1% de la població mundial, des de Catalunya no resoldrem el problema del canvi climàtic; però amb el nostre coneixement i les polítiques i les accions adients, integrades en els àmbits polítics espanyol i europeu, hem de contribuir a la consecució del repte global de no ultrapassar el llindar dels 2॰C d’increment de la temperatura respecte a l’època preindustrial i, preferiblement, de no ultrapassar els 1,5॰C. I —afegim— això ho hem de fer, també, per un imperatiu ètic de solidaritat planetària.»

Avui LA PRIMERA ENTREGA sobre

1a part. Bases científiques del canvi climàtic

  1. EL BALANÇ GLOBAL DE CARBONI I ELS ESCENARIS D’ESTABILITZACIÓ DEL CANVI CLIMÀTIC

Conclusions

Les emissions globals de GEH (gasos amb efecte d’hivernacle) han augmentat durant més de 150 anys, particularment des del decenni del 1950 i amb una gran acceleració des del principi del 2000. L’any 2015, les emissions de CO2 provinents de la crema de combustibles fòssils eren quasi un 60% més elevades que el 1990, fet que constitueix un creixement sense precedents que coincideix, per cert, amb un període intens de diplomàcia internacional per a mitigar el canvi climàtic.

Això ha comportat que els balanços de carboni per a estabilitzar el clima a nivells d’escalfament global baixos que semblaven raonables i possibles durant el decenni del 1990, quan es van discutir per primera vegada, hagin esdevingut reptes que semblen excepcionals o quasi impossibles d’assolir. Aquest gran repte existeix, fins i tot, si acceptem riscos alts i confiem en tecnologies que encara no existeixen o de les quals encara no s’ha demostrat l’efectivitat i la viabilitat econòmica.

Tanmateix, la convergència de tendències més positives en aquests últims anys i la creació d’un marc polític molt adequat per a controlar les emissions globals obre una oportunitat única, però molt curta, per a decidir embarcar-nos en una de les transformacions del sistema energètic i socioeconòmic més importants de la història i sense precedents en el passat.

Pàgina 41 del TICCC (Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya), gener de 2017

Imatge procedent de la galeria de Flickr de Núria i Joan Carles

Sticky
Mar 28, 2017
0