Els processos ecològics: els grans oblidats

Els processos ecològics: els grans oblidats

Sticky
Sep 28, 2018
0

Per Xavier Mayor Farguell, doctor en biologia i expert en ecologia aplicada al territori i l’espai urbà

Les polítiques conservacionistes i de preservació durant anys no han incidit especialment en el millor coneixement dels processos ecològics (funcionament ecosistèmic). Efectivament, la major part del coneixement estava focalitzada força més en la composició (biodiversitat) que en la funció. Els processos són fruit d’aquesta composició i són claus per a la salut dels ecosistemes.

Collserola - Foto Jorge Franganillo

De fet, quan es treballa sobre espècies o grups biològics concrets des de la perspectiva de la conservació, es fa evident que cadascuna o cadascun tenen condicionants, variables, circumstàncies, aspectes del seu cicle vital molt importants a tenir en compte. I que cadascuna o cadascun té els seus. Així, a voltes treballem amb espècies que tenen uns requeriments molt específics que només es donen en alguns indrets o circumstàncies concrets, mentre que en canvi d’altres requereixen diversos hàbitats diferents o senzillament utilitzen un ampli ventall d’hàbitats per a fer el seu cicle vital.

També les interaccions entre espècies poden ser ben diferents en nombre o en intensitat, circumstància que pot variar i sovint varia en el temps, bé per estacionalitat o per interanualitat. Els processos temporals són molt importants i cada cop més es tenen en compte a l’hora de gestionar la conservació de la natura. Per això cal un marc de treball que ho possibiliti, que els valori i els doni cobertura.

La comprensió amb criteri de l’ecologia aplicada

Aquesta aproximació dinàmica sota comprensió i principis de l’ecologia aplicada a la conservació ens permet d’aconseguir una evolució del territori dirigida a augmentar el seu valor ecològic. De fet, ja fa temps que s’ha iniciat el procés d’aplicar aquest criteri a l’hora de gestionar espais. Per tant, s’obre l’oportunitat d’aplicar aquesta mena de tècniques a noves espècies, a altres grups biològics i, en general, al conjunt de la biodiversitat (en seria un exemple el nou Pla especial de protecció del Parc Natural de Collserola, PEPNat, aprovat inicialment el 2018).

Alguns plantejaments i criteris a considerar:

• Cal posar en valor els hàbitats continus, sobretot per a determinats hàbitats boscosos i forestals, amb importants serveis ecosistèmics. La continuïtat afavoreix la connectivitat ecològica interna de les espècies que formen aquests hàbitats. Si, a més, estan constituïts com a espais complexos i amb una bona estructuració vertical, això comporta més biodiversitat i més estabilitat dinàmica en l’ecosistema. Cal valorar aquests espais, la seva superfície i el seu equilibri respecte a espais més fragmentats.

• Però d’altra banda hi ha hàbitats molt esmicolats, sovint de superfícies relativament petites. Procurar que la fragmentació per esmicolament d’hàbitats no sigui tan gran és una opció, i es podrien generar programes d’actuació per aconseguir un mosaic similar a l’existent però procurant un menor esmicolament, és a dir, potenciant hàbitats de més superfície. Tot i així, des de l’ecologia cal tenir present que l’esmicolament en si no té per què entendre’s sempre com un gran problema. Contràriament, la fragmentació per efecte de barrera ecològica sí que pot ser un problema, ja que afecta la connectivitat ecològica (un dels processos ecològics més rellevants) de manera important.

• El procés de la connectivitat ecològica contribueix de manera determinant a la preservació de la biodiversitat i a la salut dels espais protegits. Per exemple, aquest tipus de fragmentació amb efecte de barrera ecològica en un parc natural com el de Collserola, on els problemes de connectivitat ecològica, tan externa com interna, són patents, cal evitar-lo i reconduir-lo per tal d’aconseguir que aquest procés ecològic millori en prestacions. Cal assegurar la connectivitat ecològica del territori (incentivar la permeabilitat ecològica i reduir la fragmentació per efecte de barrera).

• Des d’una perspectiva ecològica, cal que una part de la matriu territorial destini espais per tal que els processos ecològics es vegin el menys alterats i pertorbats possible. Això amb el temps possibilitarà espais amb hàbitats ecològicament madurs, espais que contindran situacions ecològiques relativament diferents, ja que les interrelacions s’hauran anat configurant i madurant en absència de pertorbacions. Cal valorar un tipus de situació ecològica de tendència a la maduresa, situació en la qual aquestes espècies i hàbitats singulars poden trobar l’aixopluc necessari per al seu manteniment. La finalitat és tenir un actiu valuós diferenciat de la resta i alhora un espai de difusió d’espècies cap a espais circumdants.

• Contràriament, aquells espais que hagin sofert alguna pertorbació important cal que s’entenguin com una oportunitat perquè es desenvolupin processos de successió ecològica en fases més inicials.

• Bona part de les situacions de vores en espais oberts són més fruit de pertorbacions a causa de les pressions dels voltants i de la manca de consideració en la decisió dels planificadors. Tanmateix, aquests ambients més perimetrals han estat valorats precisament perquè acullen altres espècies que no apareixen en un espai boscós continu.

Com aplicar els criteris, com per exemple en la revisió del planejament del sòl no urbanitzat (SNU) de Sabadell

La consideració d’aquests criteris i estratègies ecològiques ben probablement poden conduir a l’enriquiment dels processos del mosaic existent. Molt probablement la seva materialització portarà a un augment de la diversitat d’hàbitats amb canvis superficials i de la seva distribució i, per tant, també d’espècies. Això significa no tant la incorporació de nous hàbitats i noves espècies a causa d’aquest enfocament (tot i que es pot donar en algun cas) sinó una millora de la seva equitativitat, és a dir, la pauta de distribució de la seva abundància relativa.

De fet, el que s’està abordant és la idea que cal pensar la gestió del territori des de la perspectiva de millorar la biodiversitat i els processos ecològics implicats tot disminuint la vulnerabilitat i evitar els efectes sobre variables vulnerables. Per tant, amb això es reconeix que una part important de superfície del territori pot tenir una gestió relativament més activa. Ara bé, cal que la gestió es faci amb objectius que vagin més enllà dels exclusivament productius, de manera que les pertorbacions, l’afectació de la biodiversitat i els processos dels ecosistemes siguin mínims i que, fins i tot, es contemplin accions de compensació positives.

Finalment, per no oblidar-los altre cop, vull explicitar que fora bo que Sabadell, que està enfrontant la revisió del seu sòl no urbanitzable (SNU), considerés o incorporés aquestes estratègies i criteris més actuals a l’hora de posar en valor el Rodal.

Imatge: Collserola, de Jorge Franganillo

Post a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*