Energia nuclear ara per ara: no, gràcies!

Energia nuclear ara per ara: no, gràcies!

Sticky
Ago 30, 2019
0

Xavier Mayor Farguell, doctor en biologia i especialista en estratègia ambiental

Em barrina des de fa temps escriure un article sobre la bondat de l’energia nuclear. Hi penso altre cop arran d’aquest fatídic aniversari per a tots i per a un país, el Japó, que ha percebut de manera cruel i dura els efectes d’aquesta energia. Efectivament, encara té ben viu el record d’haver rebut les dues úniques bombes nuclears llançades en una guerra. Els Estats Units van llançar, el 6 i el 9 d’agost de 1945, respectivament, dues bombes atòmiques contra les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki. El resultat immediat: més de dos cents mil morts entre les dues, i un dolorós seguit de malalties, sobretot cancerígenes, i malformacions en persones durant anys i anys. Això sí, sembla que des d’aleshores cap més bomba nuclear ha estat emprada en una guerra, si més no oficialment

Sí, la població del Japó va tenir l’escabrós privilegi de veure truncada la confiança en la vida i viure abans que ningú l’inici de «la fi del món tal com el coneixíem». I tot esdevingut en dos breus instants, dos instants tan tràgics com innovadors en la trajectòria humana. Segurament res fins a aquell moment havia provocat un canvi tan gran en tan poc temps. I, tanmateix, empesos per una «desraó», el fet va continuar amb una escalada de treballs (em nego a anomenar-los «recerca») per tal de millorar la producció d’armament nuclear i també, i ben relacionada, la producció d’energia nuclear.  

48205473026_650c9657b5_oL’escalada de treballs o proves per al proveïment d’armes nuclears passarà de ben segur a la història com un pèrfid, gravíssim i caríssim joc (en dic «joc» perquè tot plegat té un rerefons intel·lectual digne, sent benvolent, de la infantesa més que de la maduresa) fruit d’una mentalitat d’època anacrònica i inconsistent. Tan anacrònica i inconsistent com les solemnes afirmacions del president Truman sobre l’atac nuclear a Hiroshima: “Els japonesos van començar la guerra des de l’aire a Pearl Harbor. Ho han pagat multiplicat per molt. I el final no ha arribat encara. Amb aquesta bomba hem afegit un nou augment en la destrucció revolucionària i per complementar el creixent poder de les nostres forces armades (…)». I pontificà: «Si no accepten les nostres condicions, poden esperar una pluja de ruïna des de l’aire, l’estil de la qual mai s’ha vist en aquesta terra». Efectivament. Declaracions com aquesta avui en dia, i fetes per un desconegut, ens farien pensar, més que en el president d’un país seriós, en un Anders Brevik qualsevol, si és que n’hi ha de qualssevol.

L’escalada nuclear ens va posar els hàbitats d’aquest planeta en una situació de risc immens. Diverses generacions van haver de conviure amb aquesta gris perspectiva. Però encara més, per aconseguir desenvolupar-la es van fer, en superfície o sota terra, un total 2.053 proves nuclears del 1945 al 1998. Conseqüentment, devem a països com els Estats Units (1.032), l’antiga Unió Soviètica (715), França (210), la Xina (45), el Regne Unit (45), l’Índia (4) i el Pakistan (2) que ens hagin proveït d’un bon grapat de radiació addicional al planeta per a tots nosaltres i els nostres fills, i d’uns quants centenars de quilòmetres quadrats en els quals és millor no acostar-se. Tot i així, hi ha població més directament afectada. França va fer les seves 210 explosions nuclears no precisament a la França europea sinó a la Polinèsia i Algèria, i van afectar com a mínim 150.000 persones. I els governs dels Estats Units van «compensar» les persones que vivien properes als llocs on es feien les proves. 

L’energia nuclear també ha experimentat —mai més ben dit— un gran desenvolupament, que no maduració o evolució. Tristament no n’hi va haver prou amb l’accident de Txernòbil (abril de 1986), que més recentment altre cop el Japó va ser sacsejat profundament a causa de l’energia nuclear. Un devastador terratrèmol i tsunami va colpejar el país i el va portar a una crisi de la planta nuclear de Fukushima (2011), que donà lloc a una molt important contaminació radioactiva del medi ambient, tant terrestre com marí. 

Amb el rerefons colpidor dels successos de la central nuclear de Fukushima, el paradigma de la tecnologia de l’energia més cobejada i moderna, avalada per institucions, entitats financeres i enginyers, a banda de ben protegida pels diferents «consells nuclears» (de dubtosa independència i transparència i encara menys dedicació prioritària al bé comú), va fallar altre cop davant d’allò que se sabia que era del tot probable: un terratrèmol al Japó! Vull recordar que les autoritats japoneses, ben aclaparades per les circumstàncies, van classificar inicialment els fets ocorreguts a Fukushima en el nivell 4, després en el 5 i més tard en el 7, segons l’escala internacional de successos nuclears i radiològics (INES). La qual cosa només denota o desconeixement del que estava passant o agreujament inesperat o manipulació dels fets, tot prou negatiu per a la seguretat de la gent. 

A més, la disposició de la central, com tantes altres al món, no era bona respecte del risc, potser sí per altres raons. Ara ho saben els milers de persones que vivien en un radi de 30 km de la central o, fins i tot, els habitants de Tòquio, situada a uns 300 km de la central i amb 10 milions d’habitants no evacuables, que va veure augmentats els nivells de radiació quatre dies després de l’accident. A Fukushima tot sembla que va venir a causa que aquestes instal·lacions, les més segures i avalades per enginyers que apliquen la millor tecnologia segons se’ns repeteix a cada episodi funest, es van quedar sense llum. La meravella de la tecnologia capdavantera de l’energia es va ensorrar per falta d’energia que fes bombar aigua per refredar la central. Sembla una broma! Per cert, una aigua que quedarà contaminada per segles allà on vagi a parar. 

En tota aquesta crisi hem pogut veure com dirigents de països importants han manifestat que cal replantejar-se els respectius programes nuclears. Paradigmàtic és el cas de la senyora Merkel, que poc després de donar per finalitzada la moratòria nuclear del seu país, i empesa per la eufòria desarrollista dels darrers anys (tot ben curiós!), després de l’accident va tornar a congelar-ne el desplegament, en una actitud política de manual en cas de desastre nuclear: dir que tot s’atura, que tot es revisa i que s’exigirà més, i deixar passar temps per tornar-hi. 

Tanmateix, encara hi ha qui es mostra resolutivament valent davant de tan poca clarividència, tan poca responsabilitat, tan poc valorar la vida de la gent. Amb la permanent incertesa al voltant de les causes i els efectes de la catàstrofe nuclear a Fukushima, l’aleshores primer ministre japonès, Naoto Kan, durant el 66è aniversari del llançament de la bomba atòmica a Hiroshima, va afirmar: «reflexionaré sobre el mite de la seguretat de l’energia nuclear» i es va comprometre de manera clara i senzilla a eliminar les centrals nuclears del seu país i a trobar una solució perquè la societat no en depengui. Igualment l’alcalde de la ciutat, Kazumi Matsui, va qüestionar altre cop la política energètica del seu país i va posar èmfasi en la «tremenda ansietat que genera l’actual amenaça de la radioactivitat» a Fukushima. Per fi polítics valents i amb sentit comú, amb estimació pels seus. I si algun incrèdul i desconfiat no els creu, això no invalida res del que he dit de fons.

De fet, fins avui de les poques coses per a les quals ens serveix l’energia nuclear en positiu i sense tant de risc és per a la medicina i la ciència, i aparentment no sembla que les proves nuclears siguin imprescindibles per desenvolupar-les.

Complements

1- L’artista japonès Isao Hashimoto ha creat un mapamundi visualitzador —un comptador— on es reflecteixen les 2.053 proves nuclears que han tingut lloc entre 1945 (EUA) i 1998 (Pakistan). Deixa fora les presumptes proves nuclears de Corea del Nord de l’última dècada ja que no disposava d’informació fiable.

2 – És bo que el lector entengui que el perill de l’energia nuclear no només radica en la invisibilitat de la radiació i en no tenir antídot sinó, principalment, en la vida mitjana dels àtoms radioactius, és a dir, el temps que estan afectant negativament el medi i les persones. Hi ha elements radioactius de vida mitjana baixa però també de molt llarga. Així, per exemple, la vida mitjana del fòsfor 32 és de 15 dies; la del samari 151, de 90 anys; la del carboni 14, de 5.730 anys; la del plutoni 239, de 24.000 anys; i la de l’urani 235, de 700 milions d’anys. L’Agència Internacional de l’Energia Nuclear (IAEA) classifica els residus nuclears segons categories en funció de l’activitat o de la dosi de radiació que emeten, sense explicitar el temps que estaran emetent-la.

Foto: Central nuclear d’Ascó. Foto Calafellvalo

Post a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*