La Gran Via de Sabadell i la ciutat sostenible

La Gran Via de Sabadell i la ciutat sostenible

Sticky
Oct 24, 2018
0

Per Antoni Font i Renom

Encara que la frase pugui semblar grandiloqüent, la lluita global contra el canvi climàtic o bé es fa des de les ciutats o difícilment tindrà èxit. Les ciutats, com a ecosistemes on hi convergeix població i per tant residència, serveis i equipaments, activitat econòmica, consum, mobilitat, gestió del sòl, etc., s’han gestionat i han funcionat, també, sota els criteris de l’obsolet paradigma de la modernitat, aquell que ingènuament, o egoistament, creia que tant els recursos naturals com la capacitat de càrrega de contaminants a la Terra era infinita.

Gran_Via_Sabadell
Avui, però, sabem que la realitat és ben diferent. L’energia fòssil no tan sols és escassa sinó que també és contaminant i afecta la salut del planeta i dels éssers que hi vivim. Que la mobilitat de persones i mercaderies agreuja encara més aquesta situació a escala global. Que els recursos naturals no només no són infinits, sinó que la seva sobreexplotació afecta els fràgils ecosistemes. Que el sobreconsum només fa que accelerar aquest model insostenible, i no només generem residus que malmeten el nostre entorn, sinó que massa sovint som incapaços de tractar-los eficientment.

El context. Val a dir que, davant d’aquesta realitat, en les darreres dècades han sorgit, i més recentment s’han impulsat, alternatives econòmiques, socials i ambientals per redreçar la situació. Des de l’impuls per part de la Unió Europa d’un model d’economia circular, aquella que vol superar la tradicional i insostenible economia lineal sustentada en l’extreure, utilitzar i llençar, i substituir-la pel reciclar, recuperar, reaprofitar i un disseny intel·ligent (ecodisseny) o, en l’àmbit del consum, fomentar el consum responsable, de proximitat, i el reciclatge, o pel que fa a la mobilitat, fomentar el transport públic i generar les condicions que facilitin la mobilitat activa, entre altres.

Malgrat tots aquest esforços en el camp de l’economia, el consum, la mobilitat o la conscienciació ambiental, cal ser conscients que aquesta transició cap a la sostenibilitat només serà possible si tenim la complicitat de les ciutats. Ciutats on avui hi resideix al voltant del 50% de la població mundial, malgrat només ocupar el 2% de la superfície del planeta, i on segons l’OMS el 2030 hi viurà el 60%. Per aquest motiu, només si els ecosistemes urbans són sostenibles, només llavors, serem capaços de combatre eficientment el canvi climàtic, perquè ja avui les ciutats són les responsables del 70% del consum energètic i de les emissions d’efecte d’hivernacle a escala mundial. Unes ciutats que són les que bàsicament acullen les classes mitjanes i riques, les que més recursos naturals i energètics consumeixen, les que més gasten, les més exigents davant dels diferents governs a l’hora de reclamar més i millors infraestructures o sòl urbanitzable. Un sòl ja d’entrada escàs a les grans regions metropolitanes i que massa sovint ocupa aquell sòl fèrtil tan necessari per a l’autosuficiència alimentària de la població urbana. Ciutats que tanmateix són també les principals generadores d’uns residus que massa sovint ni podem ni sabem reciclar amb eficiència i que contribueixen a malmetre encara més el planeta.

La ciutat sostenible, doncs, ha de ser aquella que, conscient de la fragilitat ja no tan sols del planeta sinó del seu propi ecosistema urbà, incorporarà criteris i polítiques de sostenibilitat per contribuir ja no tan sols a la lluita contra el canvi climàtic, sinó també per fomentar el benestar i la qualitat de vida de la seva població. Per tant, les polítiques de sostenibilitat en l’àmbit local se sustentaran indestriablement no només en qüestions ambientals, sinó que també en aspectes socials i econòmics. En aquest sentit, l’urbanisme hi té molt a dir i encara més a fer per transformar la ciutat, pensada i dissenyada per a unes necessitats, uns temps i un model social, ambiental i econòmic que ens veiem obligats a deixar enrere. Unes ciutats insostenibles pensades i dissenyades urbanísticament, més per als seus usos que no pas per als seus usuaris. Més per a la seva economia, mobilitat i les seves infraestructures que per al benestar i la qualitat de vida de les persones. Unes ciutats que fomentaven la segregació dels espais segons els usos, on la vorera té un rol bàsicament de protecció del vianant davant del vehicle, el verd urbà i els seus parcs i places seguia criteris més ornamentals que ambientals o el carrer es tractava més com un espai (eix) de comunicació del vehicle que no pas de socialització.

Avui, si bé les ciutats han fet, i estan fent, esforços per humanitzar-se amb solucions urbanístiques, la ciutat sostenible requerirà més solucions conjunturals, d’una veritable transició cap a la sostenibilitat, impulsant polítiques d’adaptació i mitigació del canvi climàtic. De ben segur que totes les ciutats tenen el seu àmbit d’actuació que permetrà encarar aquesta transició cap a la ciutat sostenible.

En el cas de Sabadell, aquest àmbit serà el seu principal eix viari, la Gran Via, una autopista urbana pensada a finals dels anys seixanta del segle passat i construïda a principis dels setanta, tot aprofitant l’obra de soterrament de la via del tren en el seu pas per la ciutat, que ara com ara representa el principal exponent del paradigma de la modernitat que convindria adaptar als nous temps. Una infraestructura viària, d’entre cinc i sis carrils, que ressegueix de sud a nord la ciutat, en un recorregut de sis quilometres que en l’actualitat absorbeix prop de 40.000 vehicles diaris. Una infraestructura que es podria considerar estratègica per a un temps i una ciutat que avui ja no existeix. Una infraestructura que ha passat d’estar situada en un entorn industrial, al qual donava servei, i als límits de la ciutat, per situar-se avui al bell mig d’un espai residencial, densament urbanitzat, amb una important vitalitat comercial, d’equipaments, serveis, infraestructures del coneixement o de salut, i una activitat econòmica i logística que fa quaranta anys no existia i que avui no trobem enlloc més de la ciutat. Un espai que avui divideix just per la meitat la població de la ciutat, imposa un greuge ambiental al conjunt de la població, especialment als veïns i veïnes, segrega barris, aïlla voreres, fomenta el buit urbà tot potenciant l’efecte de frontera urbana i detreu vitalitat i sinèrgies de tot un potencial no percebut.

Repensar la Gran Via, per tant, avui suposa aprofitar la seva imponent morfologia, barreja d’usos i vitalitat com una oportunitat de resiliència urbana per fer la transició cap a la ciutat sostenible. Un projecte de transformació sustentat en la pacificació i naturalització d’aquest emplaçament estratègic que ens permetrà deixar enrere un model de ciutat insostenible fent possible la ciutat sostenible tant socialment com ambientalment i econòmicament.

Imatge: Gran Via de Sabadell. Antoni Font

Post a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*