L’aigua, el bé públic no reconegut

L’aigua, el bé públic no reconegut

Sticky
Jun 29, 2018
2

Per Ricard Estrada i Arimon

Canonades, mines, sèquies, basses, pous, dipòsits, embassaments, rescloses, ponts, escales de peixos, canals, col·lectors, depuradores, dessaladores, bombes i sensors electrònics són les principals infraestructures que l’enginyeria ha proposat per assegurar el subministrament de l’aigua a les nostres llars, a la indústria, a l’agricultura o per salvar la connectivitat de les espècies.

water-1154080_1920Com es pot avaluar el ventall és força important, però això no és tot, la legislació que acompanya l’aigua és molt més voluminosa, atès que des de sempre la història ens recorda referents sobre texts legals que pretenen regular el bon ús d’aquest recurs de vida. Un veritable actiu del capital natural.

Avui, l’aigua encara genera molts maldecaps a les persones que no en disposen de manera ordinària, que arreu del món són 3 de cada 10, és a dir, 2.100 milions de persones. Afortunadament, això no passa a casa nostra, tot i que algunes coses es poden encara millorar, tant pel que fa a l’eficiència de la xarxa (un 30% d’ineficiència) com al bon ús del líquid de la vida. Les administracions locals, com els ajuntaments, hi tenen quelcom de responsabilitat, perquè rau en l’ajuntament vetllar pel proveïment i per la qualitat de l’aigua i pel servei de les infraestructures que fan possible que el consumidor en pugui gaudir.

És per això que en aquest breu article vull posar l’accent sobre la necessitat d’elevar a bé públic la garantia de tenir accés a aquest recurs, però per a això cal introduir aquest concepte (bé públic) a la sacrosanta Constitució, a l’Estatut i a les ordenances municipals. D’aquesta manera es podrien impedir situacions d’exclusió social que es presenten en els nostres entorns, malgrat la discreció informativa que no les visualitza. Altrament, les accions per esmenar les disfuncions socials són un afer d’atenció dels serveis assistencials i no una aplicació de drets.

Definim el bé públic com aquell bé del qual no es pot excloure cap consumidor del seu consum. En conseqüència, si un consumidor pot consumir una determinada quantitat del bé, idèntica quantitat l’ha de poder consumir qualsevol altre consumidor.

Finalment, adjunto unes dades que ens poden ajudar a prendre consciència d’un debat que hom té descuidat, tant pel que fa als consums, com de qui els fa i per a què. Són dades globals que poden desdibuixar casos concrets dels consums dels diferents sectors econòmics i dels usos domèstics.

grafic_01_us_aigua

grafic_02_us_aigua

Distribució de l’ús de l’aigua per sectors

A Catalunya, si fem una anàlisi de cada comarca, pel que fa als consums, veurem que són importants i si ho concretem per municipi dins de cada comarca, també. És per això que l’acció dels governs municipals és cabdal per estimular l’ús del recurs ajustant el consum a les necessitats racionals, tot recordant que la demanda s’ha d’equilibrar al màxim a la capacitat de l’oferta (que no és infinita) i que la tecnologia no fabrica aigua, solament en fa possible la disponibilitat. La fiscalitat municipal negativa és una eina, però hi ha altres mètodes a considerar, com l’ús dels senzills estalviadors d’aigua o el cartell disposat a l’aixeta que ens recorda que l’aigua és un públic, en positiu, perquè altrament hauríem de dir que no és un bé privat, que seria quelcom incomprensible, oi?

Que tinguem un bon estiu!

2 Comments

  1. Carles Folch Castell Says: 30 junio, 2018 10:52 am

    Sempre es destaca el gran consum de l’aigua per part de l’agricultura. I gràfic d’aquest article, així ho senyala: El 75% de l’aigua s’utilitza en agricultura.

    Però caldria tenir en compte que a l’agricultura, l’aigua s’incorpora en el producte que produeix. I això no passa ni a la indústria ni a l’ús domèstic.

    No creieu que caldria tenir-ho en compte, i d’alguna manera que això es reflextís en aquest tipus de gràfics de l’ús de l’aigua? No sé, potser establint un index que ho considerés?

    Reply
  2. Joaquim Ros Saques Says: 2 julio, 2018 4:38 pm

    Em sembla un molt encertat comentari den Carles.
    No seria tant difícil en tant coneixem el consum per capità de productes frescos, sobretot fuita i hortalisses, i es coneix també la quantitat d’aigua d’aquests..
    Per tant, ens ho proposem ?

    Reply

Post a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*