El dia de la biocapacitat de la Terra

By

Aquest any 2019 ha estat el dia 29 de juliol.

Solament per donar-vos l’enllaç del Global Footprint Network : https://www.overshootday.org/

Que després de llegir i capbussar-nos dins de la pàgina web, en sapiguem treure nous comportaments.

Anotació 2019-07-31 154854

Sticky
Jul 31, 2019
1

Tallar un arbre és un delicte? Dues propostes

By

Per Ricard Estrada i Arimon

La proposta d’allà 

Cal posar ordre al desordre del capital natural. Amb aquest objectiu el Ministeri de la Transició Ecològica i Solidaria de França ha elaborat un document: Plan biodiversité, elaborat pel Comité interministériel biodiversité, el qual es va fer públic el passat 4 de juliol de 2019. Un document de 28 pàgines en el qual es marquen sis línies de treball.

1.- Reconquerir la biodiversitat en els territoris.

2.- Construir una economia sense contaminació i amb poc impacte sobre la biodiversitat. 

3.- Protegir i restaurar la natura en tots els seus components.

4.- Desenvolupar un full de ruta europeu i internacional ambiciós per la biodiversitat.

5.- Conèixer, educar i formar.

6.- Millorar l’eficàcia de les polítiques sobre la biodiversitat. 

Es tracta d’un programa de gran abast impulsat per l’exministre Nicolas Hulot, aquell ministre de la Transició Ecològica i Solidària de França que va dimitir l’estiu passat (2018) i que va provocar un cert escàndol mediàtic al seu país. El senyor Hulot és un activista convençut de la necessitat d’endegar un programa fort per fer front al desordre ambiental, i com se’ns fa cada vegada més evident, malgrat els negacionistes, fa falta emprendre mesures concloents i efectives. Avui, tot i la dimissió del senyor Hulot, cop de porta, un any després, els francesos tenen un pla. Un fet rellevant a considerar.

Com hem dit en algun altre article, l’escalfament global cal afrontar-lo, intensament, des de les ciutats, i en aquest sentit cal recordar que a Sabadell, per exemple, fa uns anys hi va haver un pla que es titulava Estratègia municipal per a la mitigació del canvi climàtic de Sabadell 2008-2012 (50 pàgines). Els programes locals contribuiran que la ciutadania assumeixi en primer terme la transició del canvi de paradigma per reduir les emissions contaminants i permetran oferir una millora de l’aire de més qualitat que s’ajusti al que indica la directiva marc europea sobre la matèria i que es concreta en el Reial decret 102/2011 relatiu a la millora de la qualitat de l’aire. El punt 5 del pla francès ho deixa clar: Conèixer, educar i formar.

La proposta d’aquí

“Fer una gestió sostenible d’un bosc no és un sacrilegi, com defensen, de bona fe, alguns mestres i conservacionistes” (Dr. Martí Boada).

Manllevo les paraules del professor M. Boada, perquè aquest estiu ha esdevingut molt catastròfic pel que als incendis forestals. Les actuacions dels equips de bombers, les ADF i els voluntaris del territori que s’hi han abocat han aturat la calcinació de moltes i moltes hectàrees de bosc arbrat, bosc de matolls, camps de sembrats, rostolls i també camps arbrats de fruiters, oliveres i ametllers.

Pels camins del Barranc de la Colomina i lo Palapleta | Parc NatEls mitjans de comunicació han portat, com és habitual a cada estiu, el debat sobre la gestió forestal i la gestió de la terra campa i la necessitat de tenir un paisatge mosaic, i d’evitar així el continu arbrat o el continu conreat. Tot és molt més complex, però ha sorgit una pregunta que ho pot canviar tot: Tallar un arbre és un crim? I una afirmació contundent: Per tenir cura del bosc cal tallar arbres. 

De fet, és sorprenent que el CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), institució científica ubicada a la Universitat Autònoma de Barcelona, hagi promogut amb l’ajut de la Diputació de Barcelona el següent vídeo que crec que cal considerar i és al meu parer un començament per revertir el mantra repetit i repetit que «tallar un arbre és un delicte». En aquest sentit, tant enginyers forestals com eminents ecòlegs i biòlegs consideren que cal gestionar de manera sostenible el territori forestal i reclamen un esforç inversor (econòmicament) per fomentar el creixement del sector empresarial forestal, que al cap i a la fi és qui promourà la demanda i oferirà productes d’un recurs que avui ens ha d’ajudar a mitigar el «desordre ambiental del nostre capital natural». El bosc és un dels embornals de CO2, com tots sabem. Dit això i vist el canvi de discurs d’algunes institucions científiques, és necessari repensar com es fa la gestió de «tallar un arbre» i no defujo el debat ni un mil·límetre en el sentit que ha de ser d’una manera ordenada (sostenible) i considerant sempre la necessitat de mantenir l’equilibri de l’ecosistema forestal. No obstant això, cal emprendre mesures assenyades en molts fronts tant pel que fa a la demanda com al foment del medi com un valor i un recurs a mantenir.

Proposta: Industrialitzem el recurs forestal, potenciem l’organització de l’oferta, valoritzem el paisatge forestal i ensenyem a respectar la infraestructura (bosc). En el nostre entorn atapeït i assetjat per la persistent pressió antròpica la conservació exclusiva de l’ecosistema natural es converteix en una quimera que requereix emprendre altres mesures a banda de les que avui s’apliquen, ja que les actuals fan possible esdeveniments negatius cíclics, en freqüències no desitjades, i les perspectives de creixement, no són les que ens agradaria per a poder mantenir les condicions ambientals en uns paràmetres de qualitat que mantinguin estables els ecosistemes, segons anuncien els científics que estudien els models climàtics.

Nota final: Aconsello que feu una visualització del vídeo. Són solament set minuts de durada que aclareixen conceptes i reptes a emprendre. Tot i que cal repensar, com a societat, què esperem del bosc i del nostre capital natural, que cuidem malament, tal com demostren els fets ocorreguts el mes passat i que ratifiquen les estadístiques dels nombre d’incendis de vegetació dels darrers anys.

Imatge: Pels camins del Barranc de la Colomina i lo Palapleta (Parc Natural de l’Alt Pirineu) – Foto: Ramon Oromí

Sticky
Jul 29, 2019
1

Què ha de fer la ciutadania davant de l’emergència climàtica?

By

Fridays For Future és el moviment social dels joves.

Per Ricard Estrada i Arimon

Aquest món nostre està revolucionat. Dic això perquè sembla que d’un dia per l’altre s’han començat a destapar estudis sobre el gran problema que representa l’escalfament global, ja sigui focalitzant els efectes sobre la biodiversitat de les espècies animals i vegetals, òbviament amb efectes sobre l’espècie humana, o bé prenent mesures, encara dins del marc de la retòrica més que en la presa de decisions reals, per tal d’alliçonar la població que quelcom fort està arribant i ens ha d’afectar en el nostre dia a dia, i això vol dir en l’economia, el consum energètic, la salut, la mobilitat, el model d’oci i negocis globals…

46821471262_9bb846713a_z

És en aquest context que cal destacar les recomanacions que ja fa anys el Club de Roma, concretament el 1972, va publicar amb l’estudi The Limits to Growth (Els límits del creixement). Un document de referència obligada per saber d’on venim i on ens trobem. Una altra cosa és per què hem arribat a la situació profètica anunciada, tot hi que el 2006 l’economista Nicholas Stern donava validesa a la previsió a través de l’estudi Climate change fight ‘can’t wait (La lluita contra el canvi climàtic «no pot esperar»). En aquesta cronologia no puc deixar de mencionar les reunions de l’IPCC (sigles en anglès del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) i el gran acord de París del desembre de 2015. Aquesta és la petita (gran) història del desastre ambiental, i ara resulta que quan es diu que això ja és irreversible, ho solucionem amb una declaració que en diem d’emergència climàtica.

Les autoritats que s’atorguen el lideratge de la lluita climàtica són bàsicament les dels estats i de les organitzacions internacional, però resulta que les emissions es produeixen en gran mesura a les ciutats i les zones urbanes tot i que les autoritats municipals hi tenen poc a dir, perquè les legislacions no acompanyen el lideratge de les alcaldesses i els alcaldes. En concret, les darreres eleccions municipals han aportat sang nova als governs municipals amb persones electes plenes d’il·lusió per gestionar el benestar de les persones, però, si més no a la campanya electoral, s’ha sentit debatre poc sobre la problemàtica ambiental, o almenys el debat no ha estat en un lloc preferent. Això no és nou i cal reconèixer l’esforç d’alguns dels electes per entrar a parlar d’aquests temes, fins ara propi d’especialistes.

El canvi climàtic, però, ja és a la conversa habitual de les persones i això és quelcom interessant si volem reconduir la situació o, si més no, minimitzar-ne els efectes. El que no està encara assumit és qui posa el picarol al gat, és a dir, si ho ha de fer el govern de l’Estat, el govern de la Generalitat o bé ho han de fer les diputacions i els ajuntaments. O tots separadament o tots a l’una? Una qüestió que no és menor, ja que els interessos dels uns i dels altres acostumen a ser diferents i les visions i els remeis també són diferents. D’aquí ve la necessitat de posar ordre i comprensió, perquè aquesta és una «causa general» en la qual cal posar mesures, i moltes d’elles seran poc populars, perquè caldrà fer canvis en les maneres de fer que hem tingut fins ara.

I per això cal preparar la població i dialogar amb ella sobre aquest nou maldecap que se li esdevé, perquè amb declaracions governamentals i estratègies i plans de gran abast no n’hi haurà prou, malgrat que puguin ser instruments necessaris però no suficientment efectius, atès que sempre cal posar pressupost i legislació o ordenances municipals que modifiquin hàbits i comportaments i això requereix temps i moltes ganes de voler entendre’s, tant en l’àmbit polític com en l’hàbit de la societat civil (gremis, comunitat educativa, entitats ambientals…). La dita transició energètica, l’economia circular o l’energia verda són alguns dels camins establerts, però a l’alçada dels esdeveniments que tenim són mesures laxes per afrontar el nou paradigma de les coses ambientals —al meu entendre—. És necessari emprendre una bateria de mesures coordinades, tant en l’àmbit local com en el general, per frenar i després recompondre la millora del medi (l’aire que respirem, l’energia que consumim, la mobilitat que tenim, el consum d’aigua o de sòl, el model urbanístic, la seguretat alimentària, o fer front a les causes de les malalties emergents).

Les ciutats són el lloc on viuen les persones i els ajuntament hi hauran de dir la seva. Aquest fet és clau per afrontar el canvi necessari per gestionar el benestar de la ciutadania. Les alcaldesses i els alcaldes hi tenen molt a dir i a fer.

Fridays For Future és el moviment dels joves del nord d’Europa però a Sabadell, i a altres ciutats de la Catalunya metropolitana, ja és una realitat. Veurem com evoluciona la consciència de tota la ciutadania i la resposta positiva de les autoritats democràtiques. Que sigui ben aviat!

Imatge de FridaysForFuture Deutschland : 20190125 Fridays for Future Berlin

 

Sticky
Jun 26, 2019
0

El territori: la infraestructura verda!

By

Per Xavier Mayor Farguell. Doctor en biologia i expert en ecologia aplicada al territori i l’espai urbà

Sovint, en utilitzar una paraula reiteradament i aplicada a un ús determinat, acabem per atribuir-li un significat correcte però esbiaixat. Aquest és el cas de la paraula infraestructura. Efectivament, en aquests moments la paraula infraestructura s’associa per a una gran majoria de la població a grans estructures funcionals, sobretot, lligades a la idea de desenvolupament en termes clàssics, és a dir pròpies del «desarrollisme» de la meitat del segle passat, basat en un pensament fruit del model social i econòmic derivat de l’era industrial, ara en crisi. Avui, tothom entén per infraestructura les autopistes, les carreteres, els trams ferroviaris, els aeroports, els ports, etc. Tanmateix, quan accedim a la definició acadèmica de la paraula infraestructura, ens podem sorprendre, ja que el seu significat depassa aquest preconcepte parcial que tenim. Efectivament, infraestructura es defineix com ‘la base o estructura econòmica d’una societat’. També s’entén per infraestructura ‘el conjunt d’elements de base que faciliten el funcionament del sistema productiu i la reproducció de la força del treball’.

36538175886_4c81e250e4_z

Les dues accepcions a l’hora de pensar en el territori, en allò que és, en la seva importància social i econòmica, se’ns revelen com a molt interessants. Interessants perquè associen els conceptes base i funcionament, i en conseqüència, economia. Base com a suport, com a conjunt d’elements essencials del funcionament d’un sistema o d’una societat. Bé, doncs, en el moment actual tenim la capacitat d’entendre de manera més complexa el nostre entorn —allò que per a alguns és la natura i per a altres, el territori (i que de fet és el mateix vist sota aproximacions de matís diferents)— i això ens porta a plantejar-nos si el territori és la base del funcionament del nostre sistema o de la nostra societat.

És conegut i reconegut per la ciència que qualsevol bé sobre el qual edifiquem la nostra societat, el nostre benestar, prové del territori. Qualsevol de les nostres activitats, especialment les que estan lligades a la supervivència, però també al benestar, provenen de la natura, del territori. Totes i qualsevol d’elles tenen en la seva base els recursos naturals, renovables o no. Els aliments, l’energia, les matèries primeres i les elaborades, els béns materials, els nostres habitatges, els mitjans de transport, fins i tot la informació, provenen d’una manera o d’una altra del territori. Qualsevol necessitat la cobrim a partir de la utilització de l’enorme, però finita, disponibilitat de recursos. Recursos que hàbilment transformem en formes i maneres més immediates. O generats a partir de l’aplicació de tecnologies més o menys complexes, que els transformen amb la finalitat d’obtenir béns complexos que ens són útils. Llibres, estris, maquinària, vehicles, medicaments i un llarg etcètera d’instruments i béns que ens donen seguretat, estabilitat, confortabilitat i que no sorgeixen del no-res. Tots provenen del territori, bé sigui el propi i proper o altres territoris llunyans. Les nostres necessitats es proveeixen del territori; per tant, de la natura.

Tanmateix, la natura no és un rebost qualsevol. No és un magatzem inacabable de recursos. És un magatzem constituït per una munió de particulars elements a disposar. Alguns són molt abundants, d’altres molt poc. Uns són fàcils d’obtenir, d’altres no gens. Alguns tenen virtuts molt especials, d’altres són molt comuns. Alguns d’ells es reposen amb el temps i d’altres no es poden reposar més enllà de les existències, com si es tractessin d’uns estalvis. Alguns a més estan vius, i per tant són fruit d’una llarga evolució, de multitud de proves d’assaig i error que han superat (si més no de moment) els reptes que suposa la pervivència. I això els fa més especials i més valuosos, per la seva qualitat d’insubstituïbles, especialment a escala temporal humana. I a més, molts d’ells estan plens de virtuts que ens serveixen. Però encara més, com a organismes vius, estan governats per les lleis de la biologia. No es poden reproduir en qualsevol lloc, ni són igualment abundants, ni tenen les mateixes propietats, ni en cap cas són inesgotables.

Per tant, donada la definició i fetes aquestes explicacions, es pot argumentar que el territori és una infraestructura? O millor expressat, es pot dubtar que el territori és la infraestructura més important, més essencial, més bàsica?

Tant per definició com per la interpretació, en termes més actuals, això ens porta a interpretar el concepte de territori més ricament com un inventari de realitats. En aquest sentit podem considerar que no hi ha infraestructura més rellevant que el territori. És la base i suport de la nostra existència, el valor més important que ens permet viure, desenvolupar-nos, tenir seguretat i benestar, fins i tot sensació de futur, i, en conseqüència, capacitat d’il·lusió i repte.

El reconeixement del territori com a principal infraestructura de la qual disposem, tanmateix, ens revela una nova dimensió de la nostra responsabilitat en el seu tractament. Efectivament, sabem de la seva importància i alhora de la seva fragilitat. Sabem que és la base de qualsevol producció, qualsevol valor tangible, qualsevol activitat, qualsevol actiu de futur. Conseqüentment, hem d’admetre que qualsevol decisió que es faci sobre ell és una decisió que es fa sobre el conjunt. Que les diverses activitats que en ell es donin són, presumiblement, igualment importants per a la població que en viu. Per tant, no és més important una carretera que un canal d’aigua, o una riera que el lleure que proveeix un bosc, o l’absorció de CO2 que fan els matollars, o la capacitat d’infiltrar aigua i incorporar-la als aqüífers, o les espècies que hi estan associades, o les possibilitats de noves ocupacions urbanes.

La importància és conjunta. És important que les actuacions que fem siguin realment necessàries ja que tindran efectes sobre el territori, alguns de beneficiosos i d’altres de menys positius, fins i tot negatius. És per això que cal que tinguin la configuració idònia i no una tipologia estereotipada que valgui per a tot. Cal que s’implantin en el territori de manera harmoniosa i no lesiva per als altres valors. Igualment, cal que els espais biodiversos siguin plenament funcionals i que mantinguin, amb intensitats diferents depenent de cada cas, les possibilitats productives, de preservació i de lleure. Cal que els espais agrícoles siguin actius i mantinguin una economia de producció de béns i aliments per a la població, amb qualitat, on la proximitat sigui un valor important, que respecti com a tal altres valors que la circumden. 

Conseqüentment, podem concloure i afirmar que el territori és la base més essencial per al funcionament de qualsevol espècie, hàbitat o sistema ecològic del planeta. Que, com a espècie biològica que som, també és la base que possibilita el funcionament de la nostra societat, de la nostra economia. També és la base de la economia, de la nostra o de la resta d’espècies, si som capaços d’entendre l’ecologia com l’economia biològica del planeta. Per tant, podem considerar el territori com la nostra infraestructura més essencial: la infraestructura verda.

Imatge d’ Erreache: La Garrotxa

Sticky
May 30, 2019
0

La interdependència entre el capital de la natura i la salut

By

Per Ricard Estrada i Arimon

La Xarxa de Custòdia del Territori va organitzar el passat mes de gener (2019) el debat «Natura és salut. Reptes de futur per a Catalunya». D’aquesta trobada n’ha sortit un manifest-declaració sobre el qual val la pena fer un comentari, atesa la rellevància del tema, que relaciona dos eixos estructurals per a la qualitat de la vida de les persones: la natura i la salut.

DSC_0067_3mes_petit

És en aquest marc que el document de referència es desplega sobre la base de quatre apartats:

1.- Es reconeix que la natura ens aporta beneficis insubstituïbles per a la salut i el benestar integrals.

2.- Es constata que a Catalunya el 95% de la població viu en el medi urbà i que el 90% del territori és rural amb una gran riquesa natural i de paisatge. No s’obvia el fet que la població catalana cada cop envelleix més i augmenten les malalties de civilització no transmissibles: cardiovasculars, immunitàries i degeneratives (càncers, Alzheimer…), i augmenten els problemes de salut mental (estrès, angoixa, depressió…).

El document fa un pas més, un cop feta una diagnosi de la situació:

3.- «Ens comprometem» a impulsar iniciatives estables de diàleg entre organitzacions que treballin per la salut de la natura i per la salut de les persones, com la Taula intersectorial «Salut i Natura» de Catalunya. Per treballar preferentment sobre set objectius estratègics i línies de treball identificats en la declaració. M’escau ressaltar-ne els dos primers sense deixar de banda els altres cinc.

El primer fa referència a promoure un model de salut basat en la prevenció, l’apoderament de les persones i en la salut comunitària.

I el segon diu que cal integrar la salut en els plans territorials, urbanístics i d’infraestructures.

4.- Finalment, es convida a totes les entitats públiques, socials i privades interessades en la declaració a adherir-s’hi públicament i a sumar esforços per desenvolupar sinergies positives per a la nostra salut i la de la nostra terra.

Algunes consideracions que haurien estat positives si s’haguessin tingut presents a l’hora del debat o en la redacció de la declaració i que, al meu entendre, cal considerar és que la natura i el seu capital són un bé públic, tot i que de propietat privada en bona part de Catalunya. Per exemple, la superfície forestal ho és en un 78% i qualsevol apoderament social sobre el recurs natura-paisatge ha de considerar aquest element com a fonamental, o altrament es produirà un conflicte d’interessos entre les parts.

És positiva, també al meu entendre, l’aportació sobre el tema de la concurrència de professionals per l’establiment de plans i programes, fet que valoro com un encert, atès que massa sovint hi ha un magma d’opinions i comentaris desdibuixats quan es planteja una infraestructura que és necessària però surt llavors aquella dita: «al meu pati no».

Recomano la lectura reflexiva del document.

Imatge de Ricard Estrada: Suro de Mas Perxés (arbre monumental).

Sticky
Abr 29, 2019
1

L’oculta defensa del capital natural, en l’obra textual de la Fina Miralles

By

Per Manuel Costa Fernández

Com a reietons de l’Univers que ens creiem, no valorem suficientment que som una espècie animal més, entre els 7’7 milions que es calcula que existeixen i de les que només se n’han descrit un 12% [i]. Ni considerem que la nostra preeminent  posició en  l’arbre de l’evolució és simplement transitòria i que probablement serem substituïts per una espècie superior, si tot plegat no se’n va abans en orris i torna a començar, perquè de destruccions massives n’hi ha hagut com a mínim cinc, al llarg de la història de la vida. Tenim el mal costum de mirar el Món com si fos un element totalment extern a la nostra consciència que podem manegar al nostre antull.

ArbreEn canvi, Fina Miralles (Sabadell, 1950)[ii], artista conceptual, performàtica, dibuixant, pintora i – com s’ha publicat recentment- textual[iii], s’ho mira d’una altra manera. Convençuda que forma part d’un tot que el supera a ella mateixa, examina el Món amb humilitat i es deixa guiar més per la intuïció que per la racionalitat.

El racionalisme -escriu-  ens ha apartat del pensament màgic, de l’invisible, del món fantàstic, de la puresa primigènia, i ha creat l’egoisme, el materialisme, l’anàlisi, la divisió i el partidisme, aïllant l’home en si mateix amb la pobresa i l’individualisme”.

Aquesta crítica al racionalisme no significa una negació de la ciència ni de la racionalitat. És més aviat un plany per la pèrdua de tot allò que es deriva directament dels sentits, dels sentiments i de les intuïcions.

“Je me suis fabriqué un monde tout blanc, tout pur, tout beau, tout simple, sans porte ni fenêtre, sans entrée ni issue. Là, tu te sens pleine de vie, je respire l’air beau, avec mon coeur tout chaleureux de qui m’accompagne. Jour après jour, je m’éloigne de ce monde d’obscurité et de tristesses, mon regard va au ciel… et mon coeur à la joie de voir. Merci, soleil doré”.[iv]

Com James Lovelock, amb la seva Teoria de Gaia, la Fina considera, ja no només  la Terra, sinó l’Univers,  com un organisme vivent:

 Què som? Som vida. D’on venim? De la Vida. On anem? A la Vida. I doncs, què és la Vida? La Vida és tot. Aspira doncs a la totalitat, a ser un tot tu mateix i formaràs part de tot”.

Si en aquest web diem que el nostre debat “implica entendre la naturalesa dels ecosistemes naturals i valorar i preuar, també, el paisatge, el clima, l’agricultura (entesa com a alimentació), l’energia (solar, eòlica o de la biomassa, la geotèrmia), els recursos marins, l’aire, l’aigua, la gea, el bosc, la fauna, en definitiva el medi natural, que fins ara hem tractat amb la perspectiva que són béns infinits, tot i saber que vivim en el planeta finit que anomenem la Terra”, la Fina Miralles ens ha passat al davant quan diu:

La naturalesa és la meva força, la més íntima i profunda, m’inunda i em sento habitada per l’esperit sagrat de l’aigua amb l’emoció de la pertinença a l’arrel comuna de totes les coses”.

OcellAquest sentit de pertinença, tan escàs entre els Sapiens actuals, és ja tota una declaració de principis per part d’una persona que, totalment allunyada de la ciència, desconeixedora de qualsevol qüestió relacionada amb la sostenibilitat i els seus criteris, defensa d’una manera apassionada:

El lligam a la terra, a la natura, a la Vida, a la Mare, als ancestres, a tots els éssers”. “Jo soc nosaltres- diu- ni temps ni espai, passat i present són ara. Tots formem part de Tot. Tots estem en Tot. Units per sempre més a l’essencial, tots som un sol Cor, un únic i gran Amor, una única i eterna Vida”.

Vet aquí com, des de l’art, d’una manera acientífica, es pot ajudar a despertar la consciència de l’enorme problema que té plantejat la nostra espècie.

Nota final.- El text anterior s’ha de llegir des de fora del context habitual dels articles que es publiquen en aquest web. Només pretén posar en relleu l’existència d’altres mirades i d’altres sensibilitats, que també poden contribuir a l’èxit de l’empresa que ens ocupa.


[i] How Many Species Are There on Earth and in the Ocean? Camilo Mora, Derek P. Tittensor, Sina Adl, Alastair G. B. Simpson, Boris Worm. 2011. PLOS|Biology

[ii] https://www.finamiralles.com

[iii] Fina Miralles. Paraules fèrtils 1972-2017. Edició crítica de Maia Creus. Sabadell: 2018. Fundació Ars. Quatre volums. ISBN: 978-84-89991-21-7.

[iv] “M’he fabricat un món tot blanc, tot pur, tot bell, tot simple, sense porta ni finestra, sense entrada ni sortida. Allà, tu et sents plena de vida, jo respiro el bon aire, amb el meu cor ben càlid per qui m’acompanya. Dia rere dia, m’allunyo  d’aquest món d’obscuritat i de tristeses, el meu esguard va cap al cel…i el meu cor a l’alegria de veure. Gràcies, sol daurat”.

Sticky
Mar 29, 2019
0

Criteris de sostenibilitat en edificació i rehabilitació (2)

By

Per Ricard Perich i Duran

En l’article anterior vam parlar de l’arquitectura sostenible, de cicles de vida i d’obra nova i rehabilitació.

La realitat construïda de les nostres ciutats, el parc construït, afecta de manera molt considerable els impactes urbans en termes de qualitat de vida, paisatge urbà, despesa energètica, emissions, ocupació de sòl, recursos naturals, etc.

8677547105_9e5af839ae_k

La rehabilitació del parc construït ha de ser un marc d’activitat econòmica actiu que arribi de manera sistemàtica a la totalitat dels edificis que la necessiten. El creixement de les nostres ciutats va experimentar un gran impuls durant la segona meitat del segle passat i per tant tenim un parc molt envellit. Això, junt amb la manifesta manca de manteniment dels edificis, ens posa davant d’una realitat que no podem seguir obviant.

D’altra banda, i a diferència d’altres països del nostre entorn, ens trobem que la gran majoria de la propietat dels edificis és privada, i aquest fet dificulta la presa de decisions i la viabilitat econòmica de les actuacions de tal manera que podem constatar que no estem assolint els nivells de rehabilitació necessaris, ni tan sols podem establir cap tipus de programació que faci pensar que s’assoliran en un període raonable.

Així doncs, cal replantejar, més enllà de possibles subvencions, quin paper pot jugar l’Administració per INCENTIVAR i ACTIVAR la rehabilitació:

  1. S’ha d’estimular els propietaris perquè coneguin l’estat real dels seus edificis. La normativa incideix en aquest sentit, enumerant tot un seguit d’obligacions legals dels propietaris per mantenir en correcte estat el seu patrimoni.
  2. S’ha de facilitar al propietari el camí vers la rehabilitació posant al seu abast tota la informació que li permeti prendre decisions. L’Administració pot aportar estudis de viabilitat tecnicoeconòmica, gestionar projectes, pressupostos, llicències i permisos.
  3. Possibilitar l’obtenció de finançament, ajuts i subvencions.
  4. Garantir una bona gestió de tot el procés, amb l’acompanyament de particulars, comunitats, empreses i entitats.

La viabilitat econòmica de les actuacions

Els propietaris dels edificis, inclosos els de l’Administració, han de disposar de recursos econòmics per fer front a les importants despeses derivades dels processos de rehabilitació.

Les subvencions i ajuts de les diferents administracions han de ser una de les línies per assolir aquesta viabilitat, entenent que aquests recursos tenen un retorn per a les administracions (per mitjà dels impostos (IVA), aflorament d’economies submergides, generació d’activitat econòmica, reducció de l’atur en el sector de la construcció, etc.) però atesa la seva escassetat, cal utilitzar-los amb la màxima eficàcia i factor multiplicador.

A més de les subvencions disposem d’altres recursos econòmics que cal conèixer i posar a disposició dels propietaris:

energia_solar_ricard

L’energia. Cal aprofitar la rehabilitació com a oportunitat d’intervenció en sistemes energètics passius com són les façanes, cobertes i finestres, i en els sistemes actius de les instal·lacions tèrmiques, així com aprofitar l’avinentesa per instal·lar energies renovables als edificis. Aquestes millores generaran avenços importants en el confort i retorns econòmics en la facturació energètica.

La fiscalitat. Es pot actuar sobre la fiscalitat que afecta qualsevol immoble, establint incentius per a la rehabilitació amb reduccions d’impostos com l’IBI, l’IVA, impostos d’obres i activitats, transmissions patrimonials, etc.

El finançament. Cal facilitar l’accés al finançament als propietaris i especialment a les comunitats que tenen més problemes per accedir-hi, mitjançant la mediació financera i els crèdits tous.

El valor. Un edifici o habitatge rehabilitat obté un indubtable increment en la seva valoració immobiliària, i això és un factor important que cal tenir en compte en els estudis de viabilitat econòmica i en la conscienciació dels propietaris necessària per iniciar els processos de rehabilitació.

El manteniment. Fer tangible el benefici econòmic que implica tenir un habitatge ben mantingut, entenent a més que el deteriorament dels elements constructius i de les instal·lacions és exponencial i que això afecta proporcionalment la recuperació i el cost.

Imatge: Vista aèria de les plaques solars d’Espai Zero (Olot). Foto: Wattia Innova.

Sticky
Feb 27, 2019
0

Les pertorbacions ecològiques: el proper gran repte en la cura del territori

By

Per Xavier Mayor Farguell, doctor en biologia i expert en ecologia aplicada al territori i l’espai urbà

En articles anteriors hem determinat quina és la importància intrínseca de la biodiversitat en tot això de preservar els valors dels espais oberts, fins i tot del verd urbà. També com des de fa uns anys ens hem endinsat en el reconeixement i el desenvolupament d’instruments per tal d’incorporar en aquest ideari de tractament adient de l’entorn els processos ecològics, especialment la connectivitat ecològica, tot i que n’hi ha molts més.

3221335850_bf7c843abd_z

La presència d’espècies en un territori determinat s’explica per la conjuminació de diferents factors. De manera senzilla, però sòlida, són els següents:

  • Que l’espècie hi sigui present, perquè la població a la qual pertany ja es troba en aquests territori de manera prèvia, perquè hi ha arribat i s’hi instal·la (en un procés de colonització) o perquè hi és de pas.
  • Que l’espècie trobi les condicions ambientals (temperatura, humitat, pH, salinitat, etc.) que li són necessàries per poder executar el seu cicle vital completament. Cal fer notar en aquest punt que cada espècie té el seu «preferèndum» per a cadascuna de les condicions ambientals d’un lloc concret (i en poden ser moltes). Algunes d’aquestes condicions ambientals són més limitants que altres per a cada espècie, i cada espècie té les seves. Que siguin limitants significa que superats certs valors (per més o per menys) l’espècie no pot realitzar el seu cicle vital convenientment. Això pot provocar que l’espècie es torni rara, és a dir, amb un nombre d’individus relativament baix, o fins i tot que desaparegui del lloc. També cal fer notar que, fins i tot abans d’arribar al límit de tolerància d’una o més condicions ambientals, l’espècie ja en rep les conseqüències.
  • Que l’espècie trobi els recursos (nutrients, radiació solar, refugi, etc.) necessaris per completar el seu cicle vital. Cada espècie depèn d’una quantitat i qualitat de recursos adients. En aquests cas, el raonament aplicat en relació amb les condicions ambientals és similar. Així, depenent de la capacitat del territori de proveir els recursos que cadascuna de les espècies presents requereix, aquestes o bé romandran en aquest territori o bé es trobaran en una situació de deficiència biològica que afectarà la seva població, que fins i tot els pot portar a desaparèixer.
  • Que l’espècie trobi en el territori en qüestió la possibilitat d’establir les interaccions biològiques que requereix per completar el seu programa biològic (el cicle vital). Efectivament, cada espècie té al llarg de la seva vida interaccions amb altres espècies. Les té sovint per raó d’alimentació (excepte les que s’alimenten de matèria inorgànica, principalment les plantes), però també per moltes altres raons, no menys importants, com poden ser la dispersió de llavors a través d’altres espècies, les cooperacions mutuals, les simbiosis, etc. Per tant, una espècie, normalment, no pot viure sense la presència d’un determinat conjunt d’altres espècies.

Finalment, el conjunt d’espècies d’un lloc determinat on les condicions ambientals, els recursos necessaris i les interaccions estan assegurats constitueixen un ecosistema estable. Cal entendre l’estabilitat d’un ecosistema com un estat en el qual la fluctuació dinàmica dels diferents factors esmentats permet que totes o la majoria de les espècies presents en el lloc s’hi mantinguin. L’estabilitat d’un ecosistema no és un estat estacionari i amb caràcter d’immobilitat, l’estabilitat és una situació d’equilibri dinàmic i durador.

Tanmateix, a la natura passen fets inusuals que són font de canvi i que poden alterar aquesta estabilitat dinàmica, és el que anomenem pertorbacions. Les pertorbacions afecten els ecosistemes, i ho fan en major o menor mesura depenent de la seva tipologia, intensitat i durada. També diferents ecosistemes tenen diferent capacitat de resistir els efectes de les pertorbacions i, si és el cas, diferent capacitat de recuperació després d’haver-ne estat afectats. El règim de pertorbacions és especialment important per entendre que, en un lloc determinat, les espècies presents poden veure’s afectades si la pertorbació o pertorbacions alteren l’estat ecològic (condicions, recursos i interaccions) que els permet realitzar el seu cicle vital. Si l’afectació és general i important, la majoria de les espècies desapareixeran del lloc. De la mateixa manera, les espècies presents en un lloc determinat disposen de les condicions, recursos i interaccions que necessiten, però també toleren bé els nivells de pertorbació ambiental basal del lloc. I en canvi, no necessàriament els canvis sobtats de tipus de pertorbació, o d’intensitat i durada dels factors de pertorbació habituals.

Sabem que les pertorbacions hi són però desconeixem el seu funcionament i la magnitud de les seves conseqüències sobre les diferents espècies. Per tant, és rellevant i determinant conèixer més i millor quines són les diferents pertorbacions que afecten un espai. Encara ho és més realitzar estudis que ens ajudin a entendre i mesurar els efectes d’aquestes pertorbacions. No només es tracta de reduir el règim de pertorbacions sinó d’entendre’l per poder prendre millors decisions de gestió. El coneixement que tenim de tot això és baix. Cal urgentment obrir línies específiques de recerca en pertorbacions i determinar-ne tipologies, graus d’incidència i afectació.

Abordar els aspectes vinculats a les alteracions i/o pertorbacions és clau. Les pertorbacions, al cap i la fi, fan de moduladores externes que condicionen les espècies i els hàbitats. Idealment en un territori, i més si és especialment valuós, haurien de ser baixes. De fet, a la major part d’espais amb figures de protecció especial se’ls ha atorgat aquestes figures precisament perquè s’han mantingut durant molt temps amb règims de pertorbació especialment baixos en comparació amb els espais oberts circumdants. El seu valor o interès natural sovint ve d’una lectura indirecta d’aquest baix règim de pertorbacions.

Els aspectes clau per a la consecució de l’estratègia ecològica de gestió dels espais oberts van en la línia de minimitzar-ne la vulnerabilitat. Les espècies poden ser rares en un territori a causa de la pròpia ecologia però també per efecte de les pertorbacions, i l’acció humana és una important font de pertorbacions, si més no fins al moment actual. En aquest sentit, és vital determinar quin és l’encaix de les pertorbacions en la matriu o mosaic territorial on es donen.

Imatge: BRESSOL de Xavier

 

Sticky
Ene 30, 2019
0

Alarma general, climàtica

By

Per Ricard Estrada i Arimon

Fa uns dies, del 3 al 14 de desembre, a Katowice (Polònia) es van reunir els experts del món sobre canvi climàtic, per valorar l’estat de la qüestió sobre l’escalfament global.

37603231690_d97d59b7d0_zLa diagnosi que s’ha divulgat en els mitjans de comunicació és: el planeta està al límit de la contaminació produïda pels humans i res fa pensar que la situació s’hagi de revertir. Aquesta reflexió es fonamenta en les dades facilitades per l’Organització Mundial de Meteorologia (OMM), que ens diuen que la concentració mitjana de CO2 a l’atmosfera durant l’any 2017 ha estat de 405,5 ppm, xifra assolida, i conseqüentment s’albira una situació preocupant. Les alarmes s’han activat definitivament, atès que les conclusions acordades són pobres i massa obertes per fer front a la realitat de la diagnosi emesa pels científics i no acceptada per quatre estats de rellevància en la producció de combustibles fòssils.

Any 2017 2016 2015 Etapa preindustrial abans del 1750
Diòxid de carboni (CO2) en ppm  405,5 403,3 400,1 Increment de les emissions: 148%
Pel que fa al metà (CH4) l’increment, avui, de les emissions respecte a l’any 1750 és del 257%.

Com ja s’ha comentat en altres articles d’aquest blog, es produeix una estupefacció general entre la població que n’és sabedora, ja que malgrat els discursos de molts dels dirigents dels estats (amb les excepcions d’alguns que hi tenen molt a dir: EUA, Rússia, Aràbia Saudita i Kuwait, i d’altres que hi tenen molt a considerar), fa una certa esgarrifança llegir on estem i el que promet l’esdevenidor catastròfic. És cert que aquestes dades generen canvis en el nostre medi, és a dir, en el nostre ecosistema, si més no tal com l’hem conegut fins ara, i amb uns canvis accelerats que afecten i alteren el medi natural irrefutablement tant en els sòls com en les produccions alimentàries o en la qualitat de l’aire que respirem. Avui ja visualitzem que les pertorbacions meteorològiques sovintegen més del que desitgem i per això algunes empreses d’assegurances ja han iniciat reflexions sobre la conveniència de fer front a la despesa que generen els riscos ambientals no previstos, atesa la seva freqüent concurrència en el temps (l’ecosistema financer també s’altera).

Naturalment això implica establir, urgentment, nous models de planificació tant de l’ús de l’aigua com del tipus d’energia que cal utilitzar, de la planificació dels recursos alimentaris, i sobretot de la urbanització de les ciutats amb la consideració d’incorporar en el discurs la inclusió de les àrees periurbanes. Però sense deixar de banda la necessitat de posar en els projectes curriculars de totes les escoles primàries, secundàries i universitats el tema del clima com una assignatura obligada, troncal, de primer ordre.

Les dades que ens ha facilitat l’OMM, ens han fet obrir més els ulls del que hem fet fins ara i ens obliga deixar de fer debats sobre la transició energètica o sobre l’economia circular o sobre la qualitat de l’aire que respirem, i passar activament a fer canvis en el model econòmic-social-ambiental tant a nivell global com a nivell local. Això és quelcom complex, atès que el rellotge de la vida humana és molt més curt que el rellotge de la vida dels ecosistemes naturals.

Una recomanació

Per establir nous horitzons sempre és bo prendre coneixement de les històries que ens han portat a aquest daltabaix ambiental amb efectes sobre el benestar social, i és a partir d’aquest objectiu que proposo, tot aprofitant aquestes properes diades de trobades familiars, amb motiu de les festes del solstici d’hivern o del Nadal (que cadascú utilitzi la formula que més li escaigui), que regaleu i llegiu el llibre d’en Francesc Cabana, economista de prestigi amb una llarga història professional acumulada, que es titula L’agonia del capitalisme. Són 130 pàgines fàcils de llegir que permeten reflexionar sobre el que s’ha fet i el que cal no fer per redreçar el que no s’havia d’haver fet.

Avui, encara, les institucions que governen tant l’economia com la societat no han internalitzat com a bé públic el capital natural, i per això no permeten que entri en els panells de les borses de valors, ja que és un actiu financer que de moment no interessa. Aquest és el criteri dominant a les escoles de negoci, que es visualitza en el del «creixement econòmic permanent». L’ètica i la moral, fins ara, no compten en els discursos i en les resolucions jurídiques, més enllà de traslladar a la població la necessitat de fer esforços d’eficiència i estalvi energètic, sense entrar en la revisió real del sistema.

Així doncs, de moment diguem-nos: Bon Nadal i que l’any 2019 endegui els canvis necessaris sobre les maneres com hem de tractar el recurs que anomenem capital natural, per assegurar que l’alarma general climàtica hagi estat falsa.

 

Imatge de Katowice, Silèsia, Polònia (autor Max Bashyrov)

Sticky
Dic 21, 2018
1

L’Agenda Urbana de Catalunya i la proposta de llei dels espais agraris. Són el nou full de ruta?

By

Per Ricard Estrada i Arimon

Recentment el govern de Catalunya ha aprovat el document de l’Agenda Urbana de Catalunya i la creació de l’Assemblea Urbana de Catalunya. Aquests instruments seran de referència obligada per al present i el futur del país. Resulta que han de fer possible l’aplicació del compromisos presos al Memoràndum d’Entesa amb NU-Habitat, i si es fa un cop d’ull als primers documents que s’han publicat, l’Assemblea General de Nacions Unides el setembre de 2015 va adoptar formalment els Objectius de Desenvolupament Sostenible mitjançant l’aprovació del document «Transformar el nostre món: lAgenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible». Aquest document, que conté 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i 169 fites específiques a assolir l’any 2030, representa el nou règim internacional de desenvolupament per als propers quinze anys.

 

402151276_c77885c934_b

A Catalunya el plenari del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) va prendre la decisió d’elaborar l’informe «L’Agenda 2030: Transformar Catalunya, millorar el món», amb l’objectiu d’identificar els reptes estratègics que Catalunya té plantejats en cadascun dels ODS. Aquest informe (CADS, 2018) és doncs el marc en què s’insereix l’elaboració a nivell local de les Agendes 2030 com a actualització de les Agendes 21 locals preexistents.

Estem, per tant, davant d’una nova «Agenda 21» aplicada a les ciutats, atès que des del 1992 (26 anys han passat) fins avui han esdevingut moltes coses al món i especialment pel que fa a l’escalfament global, i s’ha pres consciència col·lectiva de la versemblança del creixement de la població mundial (avui d’uns 7.300 milions de persones), les seves migracions i sobretot la concentració humana en les ciutats, que es preveu que al 2050 serà del 75% de la població. Els territoris urbans ocupen el 2% del territori i generen el 80% del producte interior brut (PIB). Aquesta concentració humana i la riquesa econòmica que generen els espais urbans i metropolitans obliga a prendre en consideració accions per determinar de quina manera ha de ser el desenvolupament futur, i això s’ha de fer tant a escala global com a les ciutats. Naturalment la necessitat de recursos energètics, alimentaris, transport i de logística d’equipaments requereix un «repensar» el present immediat, però també on volem arribar per no destruir l’ecosistema (els cicles de la vida), altrament la in-sostenibilitat del planeta global i de les ciutats en particular. Si seguim com fins ara, és evident que es produirà un crec i un crac estrepitós, presumptament.

El capital natural i els ecosistemes, actualment, els tenim sobrepassats, segons ens diuen els estudiosos del tema. Aquest any 2018, de manera semblant als darrers, estem en deute ecològic des del dia 1 d’agost (aquest any ja són cinc mesos). Avui estem vivint de les rendes acumulades i/o d’esgotar les existències, i això és ben sabut per part, entre d’altres, dels professionals economistes, biòlegs i ambientòlegs. Una altra cosa és que la política i les comptabilitats treballades en les claus actuals no pugin assimilar i gestionar el paisatge en el qual estem immersos. Les prospectives sobre aquests temes no surten a les enquestes de preocupació social, però això no vol dir que no existeixin en l’ideari de la població en general, com sabem.

El Club de Roma i The Limits to Growth

Cal recordar que fa 50 anys el Club de Roma va fer un document sobre els «límits del creixement», el qual no s’ha volgut atendre ni considerar. La cobdícia humana, sembla, va lligada a la pròpia naturalesa de l’espècie i ara hem evidenciat el desastre i s’ha de fer la corresponent endreça a correcuita, si és que encara som a temps d’esmenar aquesta pàgina. Avui no és menor considerar el citat document i les reflexions expressades sobre si aquesta transformació és possible tot considerant un canvi de model econòmic. I encara més quan molts estudis sobre la resiliència no indiquen un futur prometedor.

Tot i això, hem de ser positius. És per aquest motiu que valorem favorablement, encara que sigui mitjançant l’aportació de petits grans de sorra, les iniciatives que tenim a casa nostra, com la ja indicada de l’Agenda Urbana de Catalunya, però també d’altres que no puc de deixar de considerar.

La llei dels espais agraris ja està al Parlament de Catalunya

Aquesta és una iniciativa jurídica concreta que aterra sobre els territoris rurals i té un interès molt particular en les zones periurbanes, que tenen una pressió urbanística extrema. Sorgeix d’una demanda del sector agrari de fa molts anys i que no ha estat escoltada ni feta efectiva fins ara. JA ERA HORA! Tot i que li queda encara un temps per veure la llum definitiva. Ara està al forn del Parlament, que l’ha de cuinar, polir i aprovar si s’escau, i ja veurem com queda finalment. Els interessos que hi concorren són molts i la propietat i la cobdícia són poders influencers, com es diu ara. Veurem què en queda al final. El cert és que els espais agraris són l’espai físic indestriable de l’hàbitat de la nostra sobirania alimentària, de la biodiversitat i de la preservació dels ecosistemes naturals. En definitiva, poder gaudir d’un mosaic del territori equilibrat, és a dir, un capital agrícola i un capital forestal, en definitiva és gaudir d’un capital paisatge, imprescindible per reduir el nostre deute ecològic. No fem com s’ha fet amb el deute econòmic de l’estat, que l’hem equilibrat amb el mateix pes que el producte interior brut. La nostra pervivència està condicionada per canviar, especialment a les ciutats, noves maneres de convivència i de civisme, valors que no entren en la comptabilitat del producte interior brut (PIB). Les ordenances municipals, un instrument jurídicament menor, poden esdevenir quelcom transcendent per potenciar el valor del capital natural i contribuir de manera exitosa a eixugar el deute ecològic generat.

Imatge: Sabadell de Ricard Masferrer

Sticky
Nov 27, 2018
0
Página 1 de 41234